1 de juliol: INTEL·LECTUALS I ACUSADORS

Quan el jueu Alfred Dreyfus va ser acusat injustament de traïció a la França de finals XIX, el gran Émile Zola va escriure el cèlebre article “J’accuse” (Jo acuso) en el que, a més de destapar un cas escandalós d’antisemitisme, va tenir la genialitat d’idear un dels conceptes que faria més fortuna en el desafortunat segle XX que estava a punt d’estrenar: INTELECTUAL

Zola va voler fer un intel·ligent ús econòmic del llenguatge, i va voler referir-se a les persones del món de la cultura, la ciència i l’art que donaven suport a l’alliberació del capità Dreyfus. El terme va ser un èxit i a partir d’aquell moment es va començar a utilitzar normalment.

Molt de temps després de que el món s’hagués oblidat de Dreyfus, de Zola, del J’accuse i, per què no dir-ho, també del segle XIX, el terme intel·lectual gaudeix d’un sentit molt més ampli, cito la RAE omniscient per treure’n un significat actual més o menys oficial: 

3. adj. Dedicado preferentemente al cultivo de las ciencias y las letras. U. m. c. s.

Noteu que la RAE omniscient és molt procliu a les abreviatures, U.m.c.s. significa úsase más como sustantivo, noteu també, que no incloc la definició del diccionari de l’IEC, que sí que és més exacta, però que ja veureu que no correspon al que ens ocupa, a més, és el meu petit homenatge a don Víctor García de la Concha.

Tanta explicació sobre l’origen i la raó de ser dels intel·lectuals ve de que se m’han posat els pèls de punta amb tot això dels milers d’u.m.c.s. que s’han adherit al Manifiesto en defensa del castellano. En principi, vaig dubtar (com Monzó) de que hi hagi tants intel·lectuals a Espanya, però llegint detingudament els noms dels adherits he vist que potser el concepte d’intel·lectual ha variat una mica respecte a l’origen; una servidora defensa la llibertat d’us del parlant, però podríem dir que en la definició d’intel·lectual s’han ampliat els camps i ara hi caben també toreros, músics, dibuixants de tires còmiques, presidents de clubs de futbol, polítics, seleccionadors nacionals, jugadors d’handbol, empresaris, cuiners i dissenyadors de moda.

No entraré en qui ha de ser i que no ha de ser intel·lectual, que cadascú decideixi, però potser, com que no sóc intel·lectual (almenys fins que no entri a la junta de l’Amposta C.F.) tampoc tinc dret a opinar sobre el Manifiesto o la meva opinió no tindrà cap valor; però com a filòloga de la llengua que defensa el Manifiesto i parlant habitual (gairebé exclusiva) de la llengua que ataca el Manifiesto crec que m’he de manifestar.

El problema és que jo no tinc cap conflicte lingüístic, potser sóc una rara avis, però puc viure tranquil·lament sent totalment catalanoparlant, i m’he pogut llicenciar en Filologia Hispànica a la universitat de Tarragona, i prefereixo llegir en castellà i escriure en català, prefereixo a Lorca abans que a Eugeni d’Ors i a Eugeni d’Ors abans que a Pablo Neruda. I tot i amb això, i sense ser intel·lectual em despreocupo de la llengua que parla l’altre, perquè si ens hem d’entendre, ja trobarem la manera, a més, últimament estic per afegir a la meva llista interna d’oxímorons l’expressió Política Lingüística.

15 de febrer: DIVENDRES

Un divendres com un altre, les set de la tarda, i aqui estic, al meu cutxitril amb vidres enlloc de parets, després d’haver-me passat una hora pintant 10 mapes d’Amposta i escrivint qualsevol vanalitat sobre una conferència de l’Àvia Remei (quan es jubilarà aquesta dona?).

M’arriba la propaganda del PSC per a la Revista Amposta i és com si sabés quant em repateja treballar un divendres a la tarda: “Lluïsa Lizárraga. La Catalunya optimista”… Sí, bé, com a mínim aquí no hi ha ningú més i puc tenir la música a tota pastilla, això és mirar-s’ho amb optimisme. Mentre Guns ‘n Roses canten al Sweet Child que porten dins jo llegeixo el mail que em promet una quadricomia que es redueix a blanc, negre i roig…sí, clar, optimista.

Tres colors són quasi quatre.

24 de desembre: LES IMPRESSORES LES CARREGA EL DIMONI

Llegeixo al bloc del Frede tot això del cànon amb què volen gravar els reproductors d’mp3, els escàners, impressores i demés aparells diabòlics que ja se sap que són la mà del dimoni i de la pobresa pecuniària dels artistes.

Ell, que és home informat, ens diu quin augment suposarà per a les nostres butxaques l’adquisició d’aquests productes malèfics. Jo crec que és una qüestió de concepte amb bones dosis d’egoisme en estat pur per part nostra. Per què no concebem aquesta pujada de preus, aquest impost directe, com una contribució desinteressada com les que fem per Nadal a les ONG’s?

De fet, l’únic que es pretén és que els artistes no surtin perjudicats quan persones malintencionades com nosaltres, fent mal ús de la tecnologia, fotocopiem una pàgina de l’últim llibre d’Ana Rosa Quintana, perdó, volia del primer, el que va escriure fa uns anys, aquell que en realitat no va escriure… Ja m’enteneu.

O sigui que, ben pensat, el que fem és el mateix que feia Mecenas amb els poetes llatins, si ell finançava l’Eneida de Virgili, nosaltres financem l’últim disc de Bustamante, o l’última requeteversió de boleros trillats de Tamara.

Així, els nostres artistes no s’hauran de veure obligats a tocar a les estacions del metro, podran pagar-se els vols a Miami (que es veu que s’ha d’anar a gravar allà perquè hi ha més bona sonoritat) i els escriptors podran continuar publicant els mateixos llibres que fa tres anys, però canviant les tapes i vendre’ls a 55 euros. Està clar. Que els llibres es puguin descarregar en pdf no vol dir que te’ls puguis imprimir impunement per no cremar-te la vista.

I és que si copiem un CD, fotocopiem, imprimim, o ens guardem a l’USB la feina que ens hem d’emportar a casa, estem cometent un delicte contra la propietat intel·lectual. Clar, un quilo de peix a 50 euros no és un robatori.

19 de desembre: QUAN LA METÀFORA NO ÉS TAL

Avui, fullejant un exemplar de la Vanguardia de fa uns dies, he vist el titular: Politicos en la báscula. M’ha fet gràcia, pensava que era un reportatge sobre quina consideració té l’opinió pública dels nostres polítics. Fins i tot he trobat enginyosa la metàfora, que identificava el pes polític (terme real) amb el pes físic (terme imaginari).  

La clàssica metàfora pura.

M’he extranyat una mica amb el gràfic, hi havia Carod-Rovira i Puigcercós i deia “pugen”, Mas i la Tura “es mantenen” i Montilla i Castells “baixen”. La cosa no em quadrava massa, més que res perquè Montserrat Tura, per exemple, des de que se li va fer justícia per deixar el seu interior, no és que estigui constantment a l’agenda pública.

Per això mateix he decidit llegir amb una mica més, i ha resultat que el terme imaginari (pes físic) era igual al terme real (pes físic). O sigui que s’havia dedicat una doble pàgina de la Vanguardia a explicar quins dels nostres polítics havien posat mixelín i quins feien abdominals i mantenien a ratlla els quilos.

Clar, en un país sense infraestructures decents, amb un estatut d’autonomia bloquejat, on la ministra de foment és com el boti, en un lloc així, el que més ens interessa com a ciutadans és si Artur Mas esmorza kiwis i quantes ensaïmades s’empassa Puigcercós… sort que tenim mitjans seriosos que cobreixen les nostres necessitats. Bé, com a mínim la notícia de la Carme Chacón sí que és d’interès general. Em refereixo al casori i possible embaràs … o què us pensàveu?

7 de desembre: MARX S’EQUIVOCAVA

El gran pensador i filòsof del segle XX, Marx (Grouxo, no Karl) deia en una de les seves frases més cèlebres que la política no és la que crea estranys companys de llit, sinó el matrimoni. Des de que vaig descobrir que l’home del bigoti pintat, a més de fer-nos riure posant una vintena de persones dins un petit camarot tenia tal capacitat de concentració filosòfica, em vaig dedicar a recopilar les seves sentències i a citar-les quan en tingués ocasió, tot i que això, ja us aviso, sol provocar en l’auditori un arrunsament de celles que es tradueix en: què diu ara esta?

Tot i això, des de dijous passat dubto de si no és realment la política la que crea estranyes unions i contubernio (m’agrada esta paraula). Sobretot ho dubto des de dijous, quan la Consellera Marina Gel·li va baixar a la capital a inaugurar Fira Amposta … Quin amor, quina alegria de veure-la! Quines atencions més exquisides. Consellera, tasti la mel del Perelló, tasti l’oli de Santa Bàrbara, miri quin Pla d’Ordenació Urbanística més xulo que hem fet … I ella, que tot ho tasta, i tot ho mira i a tot somriu. I tu, que portes més d’una dècada demanant infraestructures, i serveis sòciosanitaris, i queixant-te de que cada duro que inverteix el Govern no baixa de Cambrils, tu, somrius encara més i assenteixes amb el cap quan ella, en un discurs més ple de floritures que de contingut, et diu que tens una terra tan rica i plena, i tan ben gestionada, i tan desenvolupada.

Repeteixo, assenteixes i somrius quan en realitat estas pensant “què en sabras tu que vens cada sis mesos”, i mentrestant et tapes bé el coll, perquè si agafes una grip, no tens temps de passar-te un dia sencer fent cua en un CAP saturat de malalts.