3 d’abril: NEOLOGISMES ESPORTIUS

La creativitat lingüística és una de les coses més sorprenents de què disposa l’ésser humà. Chomsky, que és un bon home que sap de tot, va arribar a explicar per què els humans som capaços de crear (o generar) paraules i expressions que no havíem sentit mai abans.

Per aquells que encara intenten treure l’entrellat de la gramàtica generativa, la teoria de la traça i els subjectes pro, Chomsky és un geni en el mateix sentit que ho és, per incomprensible, l’escriptura automàtica de Dalí o el debat de Supervivientes.

Les ultimes perles de la gramàtica generativa que he descobert són referents als esports. Ja se sap que a qui no li agrada el futbol, ni el pàdel, ni tan sols el frontó, s’ha de buscar noves formes d’expressió esportiva. I d’aquí han sorgit el Canicross i el Kitebuggy.

El Canicross, per molt estrany que pugui semblar, no és fer cross mentre es juga a caniques (allò del pito, peu i tute ja està en franca davallada), sinó que consisteix a córrer amb el gos lligat a la cintura.

La referència cultural d’aquest esport es remunta als romans (per això l’arrel llatina cani-)  que passejaven el gos corrent al trot per a que la guàrdia pretoriana no els enxampés quan els perseguia per no recollir les caques que deixaven els animalets a la porta del Coliseu.

 

El Kitebuggy, en canvi és d’origen anglosaxó, com molt bé indica el seu nom, i cito un expert per definir-lo: “Son uns carts (cotxes) o buggy’s on el conductor va lligat a una vela o petit parapent, per desplaçar-se”.

Aquest esport és el germà sostenible de la Fòrmula 1, ja que l’automòbil utilitza energia renovable. Com a precedent cultural, ens hem de remuntar, òbviament, a la conquesta del Nou Món, ja que aquest tipus de vehicle l’utilitzaven els conqueridors d’Amèrica Central per transportar l’or dels maies cap als vaixells que anaven a Espanya.

L’invent no va funcionar perquè tothom sap que l’or pesa més que l’aire, però va impressionar molt a Moctezuma que el va canviar per setze llames i una dotzena de pilotes de rugby.

Mentre aneu incloent aquests dons nous conceptes al vostre lexicó mental, jo vaig pensant en un nom adequat per l’esport que he practicat més aquesta setmana santa: asseure’m a taula a menjar bull i llonganissa.

27 de desembre: Una carta conservadora

He rebut un correu d’aquells de reenviar, i que jo sempre reenvio, per fomentar la histèria dels meus soferts amics, que es troben el correu saturat dia a dia. Aquesta vegada, com que és d’aquells textos que fan que la RAE tingui una mica de sentit, us el transcric (que és la manera bonica de dir que he fet un copy-paste)

Se suposa que és una carta que va escriure un ésser humà amb esforç per a que es llegís en un programa de ràdio. El correu assegura que dóna què pensar. Jo suposo que hi pensarem més estona aquells que vam passar hores escoltant les dissertacions d’Antonio Garcia Espanyol, quan a les 8 del matí ens explicava que l’spanglish era una llengua.

“Du llu espic ingliss?

Desde que las insignias se llaman pins, los maricones gays, las comidas frí­as lunchs, y los repartos de cine castings, este paí­s no es el mismo: ahora es mucho, muchí­simo más moderno.
Antaño los niños leí­an tebeos en vez de comics, los estudiantes pegaban posters creyendo que eran carteles, los empresarios hací­an negocios en vez de business, y los obreros, tan ordinarios ellos, sacaban la fiambrera al mediodí­a en vez del tupper-ware.Yo, en el colegio, hice aerobic muchas veces, pero, tonta de mi­, creí­a que hacía gimnasia.

Nadie es realmente moderno si no dice cada dí­a cien palabras en inglés. Las cosas, en otro idioma,nos suenan mucho mejor.Evidentemente, no es lo mismo decir bacon que panceta, aunque tengan la misma grasa, ni vestí­bulo que hall, ni inconveniente que handicap…Desde ese punto de vista, los españoles somos moderníssimos, ya no decimos bizcocho, sino plum-cake, ni tenemos sentimientos, sino fellings.

Sacamos tickets, compramos compacs, comemos sandwiches, vamos al pub, practicamos el rappel y el raffting, en lugar de acampar hacemos camping y, cuando vienen los frí­os, nos limpiamos los mocos con kleenex.
Esos cambios de lenguaje han influido en nuestras costumbres y han mejorado mucho nuestro aspecto.

Las mujeres no usan medias, sino panties y los hombres no utilizan calzoncillos, sino slips, y después de afeitarse se echan after shave, que deja la cara mucho más fresca que el tónico.
El español moderno ya no corre, porque correr es de cobardes, pero hace footing; no estudia, pero hace masters y nunca consigue aparcar pero siempre encuentra un parking. El mercado ahora es el marketing; el autoservicio, el self-service; el escalafón, el ranking y el representante, el manager.

Los importantes son vips, los auriculares walkman, los puestos de venta stands, los ejecutivos yuppies; las niñeras baby-sitters, y hasta nannies, cuando el hablante moderno es, además, un pijo irredento.
En la oficina, el jefe esta siempre en meetings o brain storms, casi siempre con la public-relations, mientras la assistant enví­a mailings y organiza trainings; luego se irá al gimnasio a hacer gim-jazz, y se encontrará con todas las de la jet, que vienen de hacerse liftings, y con alguna top-model amante del yoghurt light y el body-fitness.
El arcaico aperitivo ha dado paso a los cocktails, donde se jartan a bitter y a roast-beef que, aunque parezca lo mismo, engorda mucho menos que la carne.
Ustedes, sin ir más lejos trabajan en un magazine, no en un programa. En la tele, cuando el presentador dice varias  veces la palabra O.K. y baila como un trompo por el escenario la cosa se llam show, bien distinto, como saben ustedes, del anticuado espectáculo; si el show es heavy es que contiene carnaza y si es reality parece el difunto diario El Caso, pero en moderno.
Entre medias, por supuesto, ya no ponen anuncios, sino spots que, aparte de ser mejores, te permiten hacer zapping.
Estas cosas enriquecen mucho.
Para ser ricos del todo, y quitarnos el complejo tercermundista que tuvimos en otros tiempos, solo nos queda decir con acento americano la única palabra que el español ha exportado al mundo: la palabra “SIESTA.”
Espero que os haya gustado… yo antes de leerlo no sabí­a si tení­a stress o es que estaba hasta los cojones.”