19 d’agost: Com va dir Grouxo, aquests són els meus principis

He llegit al blog A l’atzar agraeixo, una espècie de declaració de principis del lector en forma de joc interblocaire (o és interblogal? O interblòguic? Segur que hi ha una bona paraula per dir això)
M’ha agradat perquè crec que lectors i no lectors hem fet ús dels nostres drets alguna vegada.
Us poso la meva versió personal, i si algú s’anima a prosseguir amb la intertextualitat, millor que millor.

 
1. el dret de no llegir: Los pilares de la Tierra

2. el dret de saltar-se pàgines: Cinco horas con Mario, Miguel Delibes

3. el dret de no acabar un llibre: La Tempestad, de Juan Manuel de Prada

4. el dret de rellegir: El Petit Príncep, una vegada i una altra, i una altra

5. el dret de llegir qualsevol cosa: Tots els Harry Potter

6. el dret al bovarisme: Qui no s’ha vist mai com Bridget Jones

7. el dret de llegir en qualsevol lloc: El perfume, de viatge de final de curs de 3er de BUP a Canàries, vaig quedar com la rara de l’institut.

8. el dret de fullejar: Els atlas…per veure món

9. el dret de llegir en veu alta: Qualsevol poema, menys l’últim cant d’Altazor

10. el dret de callar: Com la protagonista de Seda

1 d’agost: LLIBRES DE PLATJA

A l’estiu, amb la calor, sembla que a tothom li agafa per posar-se a llegir, sigui perquè les vacances els estimulen a culturitzar-se, sigui perquè la tele és encara més soporífera que una novel·la de Danielle Steel, o sigui perquè tenim aquell llibre que ens van regalar per Sant Jordi i ja tenim remordiments per no haver-lo començat.

La qüestió és que resulta habitual arribar a la platja i trobar-ne més d’un lluitant per trobar una postura que faci compatible llegir, prendre el sol i vigilar les criatures; i que a més, sigui còmoda. Ja us avanço que és impossible compaginar-ho tot.

Personalment, prefereixo baixar a la platja amb un plec d’autodefinidos, perquè no pesen, no cal posar-hi massa atenció i no cansen tant la vista, perquè baixar a la platja amb les ulleres, tampoc és massa recomanable.

Tot així, posarem unes quantes recomanacions sobre coses que no s’han de fer si un vol llegir a la platja:

 

1.- NO portar un llibre massa gruixut. Deixeu Crimen i Castigo per dies més propicis, a no ser que vulgueu aprofitar per reforçar-vos l’avantbraç.

 

2.- NO portar un llibre massa car. Les edicions especials amb tapa dura, punt de raso, il·lustracions a tot color i paper setinat no són bones viatgeres, aprofiteu per buidar aquell expositor de llibre de butxaca de la gasolinera, que tampoc aguanten el sol, l’aigua i la sorra, però per cinc euros, ens doldrà una mica menys.

 

3.- NO portar un llibre de Virginia Woolf, acabareu per omplir-vos el banyador de pedres i entrant a l’aigua per suïcidar-vos.

 

4.- NO portar un llibre de poesia, l’estiu no és la millor època per entrar en l’hermetisme del vers, si voleu anar d’intel·lectuals opteu pel diari, podeu passar directament a les notícies de societat o estar llegint l’horòscop i no es notarà.

 

5.- NO portar Los pilares de la tierra ni El código Da Vinci, estan passats de moda, i quedareu tan malament com si portéssiu sandàlies de goma

 

6.- NO porteu cap llibre d’un autor estranger en versió original, si baixeu un diccionari a la platja, quedareu com uns friquis (em remeto a l’exemple de les sandàlies de goma)

 

7.- NO porteu cap llibre que no sigui d’un autor molt famós a qui ja hagin entrevistat Buenafuente o Albert Om, perquè us poden acabar preguntant de què va i si us agrada i a veure qui és el guapo que contesta la veritat….

 

Porteu, en definitiva, allò que es pugui anar llegint entre becaines de 10 minuts, que no us dolgui mullar ni tacar de crema protectora, i que sigui tan previsible que, tot i no haver passat de la pàgina 50, pugueu tornar a l’oficina i assegurar que us l’heu llegit durant l’estiu.

28 de febrer: Elegir el que llegim

Avui, volia explicar el col·lapse mental que ens porta tanta campanya, i com li he recomanat al Pep que se’n vagi de retir espiritual al Roselló per a que no acabi votant coses estranyes el dia 9. Estava jo pensant en tot això quan m’he posat a xafardejar el que altri compra al Círculo de Lectores (adoneu-vos els estressats que no hi ha E al davant de la paraula).  Quan he vist el títol de la novel·la de Altri li he preguntat amb tot el meu elitisme despreciador i pedant (obro cometes): “Això llegeixes?”.

I Altri m’ha contestat amb tota la calma que el caracteritza que evidentment llegeix novel·les de Dragones y Mazmorras perquè així no pensa. La frase no lapidària, sinó demolidora ha anat acompanyada de tot un al·legat (no més alentador), que en essència cantava les virtuts de llegir per matar les hores. Ha acabat amb la sentència (obro cometes): “Què vols? Que lligigue coses que em fan pensar?” (noteu aquí la transcripció dialectal).

No, sens dubte que no, no li desitjo a ningú un mal tan gran com el de llegir llibres que el facin reflexionar sobre alguna cosa. El que vull és que tothom pugui aficionar-se a la novel·la rosa sempre i quant no acabi pensant en les seva vida sexual, a la novel·la negra si no acaba pensant en que vivim en un món violent, a la novel·la històrica si això no el fa pensar com ha canviat el món des de la Revolució Francesa, a la novel·la còmica si no acaba pensant que tots ens en riem de nosaltres mateixos i als contes de Teo si no acaba pensant que la infància és el paradís perdut.

Llegiu doncs, però tan aviat com comenceu a pensar, tanqueu el llibre i poseu España Directo.

3 de gener: HE ACABAT EL HEREJE

Aquestes festes de Nadal, que no vacances, he acabat de llegir “El Hereje” de Miguel Delibes. M’ha semblat una molt bona novel·la, i un exemple de que es pot escriure novel·la històrica sense caure en tòpics, errors de documentació o documentació excessiva.

M’explico, moltes novel·les històriques que es publiquen actualment són un recull de dades històriques sense una bona història que les sustenti. Podríem dir que l’argument queda subordinat a l’ambientació, i encara que se’ns descriuen amb detall els esdeveniments, els costums i les tradicions, ens trobem històries poc treballades, personatges plans, solucions infantils a la trama.

Sabem, per exemple que Noah Gordon és un expert en el que respecta a l’expulsió dels jueus sota el regnat dels dos Catòlics, i que l’home ha llegit més d’un tractat de medicina del segle XV. Però no ens quedem amb res més, no ens arriben els seus personatges, ni les experiències que aquests viuen.

Aquest no és el cas de Delibes, que en aquesta novel·la, l’última que ha publicat fins ara, ens parla d’una crisi de fe, de les reserves que provoca en un home de fermes conviccions religioses la professió de la fe, els rituals del catolicisme, el sentiment de culpa al que sembla que s’han de sentir abocats tots els catòlics sense excepció. I a causa d’això, el protagonista, Cipriano Salcedo, experimenta una forta crisi de conviccions i valors fins que troba una interpretació religiosa més basada en l’essència, més adequada a les seves necessitats i que defensarà fins les últimes conseqüències.

Per explicar això, Delibes ha trobat un bon context en l’Espanya de la Contrarreforma, en la ciutat de Valladolid que tan bé coneix i en les creences de Luter i Erasme; ha agafat personatges reals i moments històrics concrets, com el primer acte de fe que va tenir lloc a la ciutat l’any 1559 i, servint-se d’això, ha explicat la història d’un home en guerra amb sí mateix que prefereix la mort a la foguera abans que traicionar les seves conviccions.

Una lectura, en definitiva, que ens recorda que l’ambientació històrica pot acompanyar i enriquir una novel·la sense que decreixi la qualitat literària, quelcom que ja havíem descobert amb Marguerite Yourcenar i que ens torna a portar la vida d’aquest imaginari Cipriano Salcedo, personatge de creació i tan real a la vegada.