1 de juliol: INTEL·LECTUALS I ACUSADORS

Quan el jueu Alfred Dreyfus va ser acusat injustament de traïció a la França de finals XIX, el gran Émile Zola va escriure el cèlebre article “J’accuse” (Jo acuso) en el que, a més de destapar un cas escandalós d’antisemitisme, va tenir la genialitat d’idear un dels conceptes que faria més fortuna en el desafortunat segle XX que estava a punt d’estrenar: INTELECTUAL

Zola va voler fer un intel·ligent ús econòmic del llenguatge, i va voler referir-se a les persones del món de la cultura, la ciència i l’art que donaven suport a l’alliberació del capità Dreyfus. El terme va ser un èxit i a partir d’aquell moment es va començar a utilitzar normalment.

Molt de temps després de que el món s’hagués oblidat de Dreyfus, de Zola, del J’accuse i, per què no dir-ho, també del segle XIX, el terme intel·lectual gaudeix d’un sentit molt més ampli, cito la RAE omniscient per treure’n un significat actual més o menys oficial: 

3. adj. Dedicado preferentemente al cultivo de las ciencias y las letras. U. m. c. s.

Noteu que la RAE omniscient és molt procliu a les abreviatures, U.m.c.s. significa úsase más como sustantivo, noteu també, que no incloc la definició del diccionari de l’IEC, que sí que és més exacta, però que ja veureu que no correspon al que ens ocupa, a més, és el meu petit homenatge a don Víctor García de la Concha.

Tanta explicació sobre l’origen i la raó de ser dels intel·lectuals ve de que se m’han posat els pèls de punta amb tot això dels milers d’u.m.c.s. que s’han adherit al Manifiesto en defensa del castellano. En principi, vaig dubtar (com Monzó) de que hi hagi tants intel·lectuals a Espanya, però llegint detingudament els noms dels adherits he vist que potser el concepte d’intel·lectual ha variat una mica respecte a l’origen; una servidora defensa la llibertat d’us del parlant, però podríem dir que en la definició d’intel·lectual s’han ampliat els camps i ara hi caben també toreros, músics, dibuixants de tires còmiques, presidents de clubs de futbol, polítics, seleccionadors nacionals, jugadors d’handbol, empresaris, cuiners i dissenyadors de moda.

No entraré en qui ha de ser i que no ha de ser intel·lectual, que cadascú decideixi, però potser, com que no sóc intel·lectual (almenys fins que no entri a la junta de l’Amposta C.F.) tampoc tinc dret a opinar sobre el Manifiesto o la meva opinió no tindrà cap valor; però com a filòloga de la llengua que defensa el Manifiesto i parlant habitual (gairebé exclusiva) de la llengua que ataca el Manifiesto crec que m’he de manifestar.

El problema és que jo no tinc cap conflicte lingüístic, potser sóc una rara avis, però puc viure tranquil·lament sent totalment catalanoparlant, i m’he pogut llicenciar en Filologia Hispànica a la universitat de Tarragona, i prefereixo llegir en castellà i escriure en català, prefereixo a Lorca abans que a Eugeni d’Ors i a Eugeni d’Ors abans que a Pablo Neruda. I tot i amb això, i sense ser intel·lectual em despreocupo de la llengua que parla l’altre, perquè si ens hem d’entendre, ja trobarem la manera, a més, últimament estic per afegir a la meva llista interna d’oxímorons l’expressió Política Lingüística.

3 d’abril: NEOLOGISMES ESPORTIUS

La creativitat lingüística és una de les coses més sorprenents de què disposa l’ésser humà. Chomsky, que és un bon home que sap de tot, va arribar a explicar per què els humans som capaços de crear (o generar) paraules i expressions que no havíem sentit mai abans.

Per aquells que encara intenten treure l’entrellat de la gramàtica generativa, la teoria de la traça i els subjectes pro, Chomsky és un geni en el mateix sentit que ho és, per incomprensible, l’escriptura automàtica de Dalí o el debat de Supervivientes.

Les ultimes perles de la gramàtica generativa que he descobert són referents als esports. Ja se sap que a qui no li agrada el futbol, ni el pàdel, ni tan sols el frontó, s’ha de buscar noves formes d’expressió esportiva. I d’aquí han sorgit el Canicross i el Kitebuggy.

El Canicross, per molt estrany que pugui semblar, no és fer cross mentre es juga a caniques (allò del pito, peu i tute ja està en franca davallada), sinó que consisteix a córrer amb el gos lligat a la cintura.

La referència cultural d’aquest esport es remunta als romans (per això l’arrel llatina cani-)  que passejaven el gos corrent al trot per a que la guàrdia pretoriana no els enxampés quan els perseguia per no recollir les caques que deixaven els animalets a la porta del Coliseu.

 

El Kitebuggy, en canvi és d’origen anglosaxó, com molt bé indica el seu nom, i cito un expert per definir-lo: “Son uns carts (cotxes) o buggy’s on el conductor va lligat a una vela o petit parapent, per desplaçar-se”.

Aquest esport és el germà sostenible de la Fòrmula 1, ja que l’automòbil utilitza energia renovable. Com a precedent cultural, ens hem de remuntar, òbviament, a la conquesta del Nou Món, ja que aquest tipus de vehicle l’utilitzaven els conqueridors d’Amèrica Central per transportar l’or dels maies cap als vaixells que anaven a Espanya.

L’invent no va funcionar perquè tothom sap que l’or pesa més que l’aire, però va impressionar molt a Moctezuma que el va canviar per setze llames i una dotzena de pilotes de rugby.

Mentre aneu incloent aquests dons nous conceptes al vostre lexicó mental, jo vaig pensant en un nom adequat per l’esport que he practicat més aquesta setmana santa: asseure’m a taula a menjar bull i llonganissa.

2 d’abril: Quan les paraules se les emporta la calma

Ahir al diari anava aquest article de l’Albert Om. El senyor Tom no és un dels meus preferits, però aquesta contraportada de l’Avui és simplement brillant. El dedico als periodistes, periolistos, filofriquis, antisitema, socis del Barça, votants de l’Ariel Santamaria i a tots aquells que “esmerçen els seus esforços en la recerca del mot escaient”

UN MALSON

He tingut un malson. Les paraules es revoltaven contra els periodistes perquè sempre les utilitzàvem de la mateixa manera. Sempre els mateixos tòpics. Fins que va arribar la revolta. I amb ella, el caos.

Era un món, aquest del malson, on la polèmica no estava servida. Si algú la volia, s’havia d’aixecar i anar-la a buscar. Un món on les reaccions a les morts dels personatges públics es feien esperar hores i hores. Potser perquè l’actualitat no era rabiosa. Potser perquè tampoc saltaven les notícies ni ballaven els diputats.

Era un món on les tertúlies matinals no prenien el pols a l’actualitat. On els telenotícies no obrien amb pàgina internacional ni canviaven de tema anant a un altre ordre de coses.I sí, a l’estiu els boscos continuaven cremant, però el panorama que descrivien els enviats especials no era dantesc. Aquests mateixos professionals, unes hores més tard, connectaven en directe des de festivals de música que no eren cita obligada de res i que es feien en marcs absolutament comparables a qualsevol altre.

En aquest món on les paraules s’havien revoltat contra nosaltres, els periodistes, queien galledes d’aigua, però no era freda; amb prou feines era tèbia tirant a calenta. Era un món on el mea culpa tothom el desentonava i on tots els extrems, absolutament tots, es podien confirmar. Un món on la gent brillava amb llum aliena. On els protagonistes de la informació eren vegetarians i posaven tota la verdura a la graella. El mateix món on es posava el dit al cel i el crit a la nafra. On sempre plovia a gust de tothom. On no es trencaven llances ni es pagaven plats trencats. On les lluites no eren intestines. Ni les tornades esgraonades. Ni es donaven marges prudencials de res i ni de bon tros 100 dies de rigor.

Aviat ho entendreu: era un món tan estrany que s’afegia ferro a l’assumpte i es treia llenya del foc.I sí, en aquest món també hi havia eleccions, però no eren la gran festa de la democràcia. I sí, també anaven precedides d’una campanya, però sense tret de sortida ni recta final. I la realitat sempre empatava amb la ficció, per bé que el Barça ja tenia una orella i part de l’altra a la semifinal de la Champions. Però ja se sap: el futbol no és així.I d’aquesta manera, amb un curt etcètera de tòpics desmuntats, continuava aquest malson on les paraules s’havien revoltat contra nosaltres, els periodistes.

Fins que a mitjanit em vaig despertar de cop, entresuat, per mirar quina hora era; ja se sap, a la tele el temps és plata.

27 de desembre: Una carta conservadora

He rebut un correu d’aquells de reenviar, i que jo sempre reenvio, per fomentar la histèria dels meus soferts amics, que es troben el correu saturat dia a dia. Aquesta vegada, com que és d’aquells textos que fan que la RAE tingui una mica de sentit, us el transcric (que és la manera bonica de dir que he fet un copy-paste)

Se suposa que és una carta que va escriure un ésser humà amb esforç per a que es llegís en un programa de ràdio. El correu assegura que dóna què pensar. Jo suposo que hi pensarem més estona aquells que vam passar hores escoltant les dissertacions d’Antonio Garcia Espanyol, quan a les 8 del matí ens explicava que l’spanglish era una llengua.

“Du llu espic ingliss?

Desde que las insignias se llaman pins, los maricones gays, las comidas frí­as lunchs, y los repartos de cine castings, este paí­s no es el mismo: ahora es mucho, muchí­simo más moderno.
Antaño los niños leí­an tebeos en vez de comics, los estudiantes pegaban posters creyendo que eran carteles, los empresarios hací­an negocios en vez de business, y los obreros, tan ordinarios ellos, sacaban la fiambrera al mediodí­a en vez del tupper-ware.Yo, en el colegio, hice aerobic muchas veces, pero, tonta de mi­, creí­a que hacía gimnasia.

Nadie es realmente moderno si no dice cada dí­a cien palabras en inglés. Las cosas, en otro idioma,nos suenan mucho mejor.Evidentemente, no es lo mismo decir bacon que panceta, aunque tengan la misma grasa, ni vestí­bulo que hall, ni inconveniente que handicap…Desde ese punto de vista, los españoles somos moderníssimos, ya no decimos bizcocho, sino plum-cake, ni tenemos sentimientos, sino fellings.

Sacamos tickets, compramos compacs, comemos sandwiches, vamos al pub, practicamos el rappel y el raffting, en lugar de acampar hacemos camping y, cuando vienen los frí­os, nos limpiamos los mocos con kleenex.
Esos cambios de lenguaje han influido en nuestras costumbres y han mejorado mucho nuestro aspecto.

Las mujeres no usan medias, sino panties y los hombres no utilizan calzoncillos, sino slips, y después de afeitarse se echan after shave, que deja la cara mucho más fresca que el tónico.
El español moderno ya no corre, porque correr es de cobardes, pero hace footing; no estudia, pero hace masters y nunca consigue aparcar pero siempre encuentra un parking. El mercado ahora es el marketing; el autoservicio, el self-service; el escalafón, el ranking y el representante, el manager.

Los importantes son vips, los auriculares walkman, los puestos de venta stands, los ejecutivos yuppies; las niñeras baby-sitters, y hasta nannies, cuando el hablante moderno es, además, un pijo irredento.
En la oficina, el jefe esta siempre en meetings o brain storms, casi siempre con la public-relations, mientras la assistant enví­a mailings y organiza trainings; luego se irá al gimnasio a hacer gim-jazz, y se encontrará con todas las de la jet, que vienen de hacerse liftings, y con alguna top-model amante del yoghurt light y el body-fitness.
El arcaico aperitivo ha dado paso a los cocktails, donde se jartan a bitter y a roast-beef que, aunque parezca lo mismo, engorda mucho menos que la carne.
Ustedes, sin ir más lejos trabajan en un magazine, no en un programa. En la tele, cuando el presentador dice varias  veces la palabra O.K. y baila como un trompo por el escenario la cosa se llam show, bien distinto, como saben ustedes, del anticuado espectáculo; si el show es heavy es que contiene carnaza y si es reality parece el difunto diario El Caso, pero en moderno.
Entre medias, por supuesto, ya no ponen anuncios, sino spots que, aparte de ser mejores, te permiten hacer zapping.
Estas cosas enriquecen mucho.
Para ser ricos del todo, y quitarnos el complejo tercermundista que tuvimos en otros tiempos, solo nos queda decir con acento americano la única palabra que el español ha exportado al mundo: la palabra “SIESTA.”
Espero que os haya gustado… yo antes de leerlo no sabí­a si tení­a stress o es que estaba hasta los cojones.”

19 de novembre: ANOMENA I DESA

Diu la saviesa popular que més val matar un home que treure-li un mal costum. D’aquest refrany en deduïm dues coses: una, que la saviesa popular és homicida i una mica bèstia i dues, que tendeix a dir les grans veritats de la vida en una sentència d’impagable concentració metafòrica.

A banda d’això, no crec que hi hagi un refrany amb més raó en tot el recull de modismes de la llengua catalana.

I dic això perquè qui no s’ha sentit desemparat i gairebé analfabet quan li han traduït l’Office de l’ordinador al català?

No sé què diria un traductor expert, d’aquests que segurament no treballen traduint programes informàtics, del criteri que se segueix en aquests casos, però us asseguro que una servidora renega de la llengua de Verdaguer quan l’ha d’aplicar a la pantalla.

Moltes vegades es deu a un canvi motivat per l’ús del programari lliure, i que consti que estic a favor de treure el programari de la presó, però amb certes garanties. En altres casos és, simplement que algun familiar amb qui compartiu PC ha tingut un atac d’ansietat nacionalista i ha decidit unilateralment posar l’Office en català.

Tampoc és que la situació sigui un drama, no ens enganyem, simplement és qüestió d’acostumar-se; però per a una ment retorçada i filofriqui com la d’una servidora, el tema adquireix una envergadura de dimensions considerables i es pot arribar a mastegar la tragèdia.

Us poso uns quants exemples: jo pensava que de la paraula escritorio teníem en català escriptori, dues paraules provinents de la llengua llatina en la seva corresponent forma acusativa. Però es veu que no, que en el català correcte se’n diu consola. Aquí procureu no confondre la forma verbal de CONSOLAR, ni la Play Station.

Una de més difícil encara, en castellà les coses, els documents i els canvis es guarden, però en català es desen, el verb guardar era massa semblant al verbo guardar i llavors no es notaria que és una altra llengua.

I finalment, notem el pas de l’infinitiu a l’imperatiu. Tot el que en la llegua de Bisbal trobàvem en infinitiu com: ENTRAR, està en imperatiu quan ho traduïm a la llengua de Pla (Albert Pla) i per tant és ENTRA-HI.

Perquè en el pronom feble és on els catalanoparlants ens fem forts.