UNOS CUERPOS SON COMO FLORES

Unos cuerpos son como flores,
otros como puñales,
otros como cintas de agua;
pero todos, temprano o tarde,
serán quemaduras que en otro cuerpo se agranden,
convirtiendo por virtud del fuego a una piedra en un
hombre.
Pero el hombre se agita en todas direcciones,
sueña con libertades, compite con el viento,
hasta que un día la quemadura se borra,
volviendo a ser piedra en el camino de nadie.
Yo, que no soy piedra, sino camino
que cruzan al pasar los pies desnudos,
muero de amor por todos ellos;
les doy mi cuerpo para que lo pisen,
aunque les lleve a una ambición o a una nube,
sin que ninguno comprenda
que ambiciones o nubes
no valen un amor que se entrega.

Luis Cernuda

Quan el jueu Alfred Dreyfus va ser acusat injustament de traïció a la França de finals XIX, el gran Émile Zola va escriure el cèlebre article “J’accuse” (Jo acuso) en el que, a més de destapar un cas escandalós d’antisemitisme, va tenir la genialitat d’idear un dels conceptes que faria més fortuna en el desafortunat segle XX que estava a punt d’estrenar: INTELECTUAL

Zola va voler fer un intel·ligent ús econòmic del llenguatge, i va voler referir-se a les persones del món de la cultura, la ciència i l’art que donaven suport a l’alliberació del capità Dreyfus. El terme va ser un èxit i a partir d’aquell moment es va començar a utilitzar normalment.

Molt de temps després de que el món s’hagués oblidat de Dreyfus, de Zola, del J’accuse i, per què no dir-ho, també del segle XIX, el terme intel·lectual gaudeix d’un sentit molt més ampli, cito la RAE omniscient per treure’n un significat actual més o menys oficial: 

3. adj. Dedicado preferentemente al cultivo de las ciencias y las letras. U. m. c. s.

Noteu que la RAE omniscient és molt procliu a les abreviatures, U.m.c.s. significa úsase más como sustantivo, noteu també, que no incloc la definició del diccionari de l’IEC, que sí que és més exacta, però que ja veureu que no correspon al que ens ocupa, a més, és el meu petit homenatge a don Víctor García de la Concha.

Tanta explicació sobre l’origen i la raó de ser dels intel·lectuals ve de que se m’han posat els pèls de punta amb tot això dels milers d’u.m.c.s. que s’han adherit al Manifiesto en defensa del castellano. En principi, vaig dubtar (com Monzó) de que hi hagi tants intel·lectuals a Espanya, però llegint detingudament els noms dels adherits he vist que potser el concepte d’intel·lectual ha variat una mica respecte a l’origen; una servidora defensa la llibertat d’us del parlant, però podríem dir que en la definició d’intel·lectual s’han ampliat els camps i ara hi caben també toreros, músics, dibuixants de tires còmiques, presidents de clubs de futbol, polítics, seleccionadors nacionals, jugadors d’handbol, empresaris, cuiners i dissenyadors de moda.

No entraré en qui ha de ser i que no ha de ser intel·lectual, que cadascú decideixi, però potser, com que no sóc intel·lectual (almenys fins que no entri a la junta de l’Amposta C.F.) tampoc tinc dret a opinar sobre el Manifiesto o la meva opinió no tindrà cap valor; però com a filòloga de la llengua que defensa el Manifiesto i parlant habitual (gairebé exclusiva) de la llengua que ataca el Manifiesto crec que m’he de manifestar.

El problema és que jo no tinc cap conflicte lingüístic, potser sóc una rara avis, però puc viure tranquil·lament sent totalment catalanoparlant, i m’he pogut llicenciar en Filologia Hispànica a la universitat de Tarragona, i prefereixo llegir en castellà i escriure en català, prefereixo a Lorca abans que a Eugeni d’Ors i a Eugeni d’Ors abans que a Pablo Neruda. I tot i amb això, i sense ser intel·lectual em despreocupo de la llengua que parla l’altre, perquè si ens hem d’entendre, ja trobarem la manera, a més, últimament estic per afegir a la meva llista interna d’oxímorons l’expressió Política Lingüística.

Rebo al correu de la feina una notícia de l’organització de la Capital de la Cultura Catalana. Ja se sap, Amposta va ser capital l’any 2006, i una de les herències que hem rebut per haver ostentat tan magnífic títol és el de rebre els newsletter de l’organització.

Avui, en concret m’informen de que una votació popular de 137.622 persones de tot el continent europeu han votat els 50 personatges que més han influït en la cultura europea.

I què han fet amb totes les votacions? Estava clar, una altra llista. Em començo a preocupar perquè veig que últimament hi ha una mena d’obsessió en posar coses en llistes numerades. Jo, a banda de la llista de la compra, la llista electoral i la dels 40 principals, no en veig la utilitat a cap, però sempre les llegeixo, m’imagino que deu ser per la curiositat femenina de veure què fan els altres, o per allò de buscar les valles al jardí.

Primera sorpresa (que en realitat no ho és) cap espanyol, ni català, als 10 primers llocs.

Segona sorpresa (que sí que ho és) el primer espanyol, al número 17 és Picasso, per davant de Cervantes.

A més, Güttenberg no està entre els 10 primers, cosa estanya si se suposa que el criteri és influència en la cultura. Maquiavel tanca la llista, per darrera del papa Joan Pau II, de John Lennon i del fundador dels boy-scouts.

En el pla religiós, Erasme de Rotterdam està per davant dels dos papes que surten a la llista, i més avall hi ha Luter, la cosa queda equilibrada, igual de catòlics que de reformistes.

El pobre Darwin no ha pogut fer honor a la seva pròpia llei de conservació natural i queda a la segona meitat del rànquing; segons ell mateix va establir, queda abocat a l’extinció.

La filosofia, que és una matèria àrdua, s’obre amb Sòcrates, de qui no ens ha arribat ni un sol text, i oblida tot el pensament posterior fins la il·lustració.

I els invents de la nostra cultura: la impremta, el radi, el cinema, la dinamita i l’encicliopèdia; oblideu el telèfon, la televisió, l’electricitat, la democràcia, la màquina de vapor i la maquineta d’afaitar.

Per últim, només remarcar que el personatge que més ha influït en la cultura europea de tots els temps és Leonardo da Vinci…si jo fos malpensada diria que on diu Da Vinci hem de llegir Dan Brown…per davant de Newton, de Freud, de Voltaire i de Rosseau.

A continuació us poso la llista per a que digueu la vostra.

1 - Leonardo da Vinci

2 - Shakespeare

3 -  W.A. Mozart

4 - Albert Einstein

5 - Sòcrates

6 - Johann Goethe

7 - Galileo Galilei

8 - Carlemany

9 - Erasme de Rotterdam

10 - Fyodor Dostoievski

11 - Johannes Gutenberg

12 - Kant

13 – Miquel Àngel

14 - Beethoven

15 - Molière

16 - Isaac Newton

17 - Picasso ­

18 - Sigmund Freud

19 - Miguel de Cervantes

20 - Marie Curie

21 - Lumière

22 – Joan XXIII

23 – Joan Pau II

24 - Lleó Tolstoi

25 - Charles Darwin

26 – Martí Luter

27 - Charles Dickens

28 - Rousseau

29 - Jules Verne

30 - Le Corbusier

31 - Ramón Llull

32 - Alfred Nobel

33 - Voltaire

34 - René Descartes

35 - Karl Marx

36 - Friedrich Nietzsche

37 - Dante Alighieri

38 - Charles Chaplin

39 - Henri Dunant

40 - Denis Diderot

41 - Simone de Beauvoir

42 - Fernando Pessoa

43 - Pierre Coubertain

44 - Pau Casals

45 - Melina Mercouri

46 - Baden Powell

47 - John Lennon

48 - Velázquez

49 - Ingmar Bergman

50 - Maquiavel

Todas las cartas de amor son
ridículas.
No serían cartas de amor si no fueran
ridículas.

También escribí en mis tiempos cartas de amor,
como las demás,
ridículas.

La cartas de amor, si hay amor,
tienen que ser
ridículas.

Pero, al final,
sólo las criaturas que nunca han escrito
cartas de amor
son las que son
ridículas.

La verdad es que hoy
mis recuerdos
de aquellas cartas de amor
son los que son
ridículos.

(Todas las palabras esdrújulas,
igual que los sentimientos esdrújulos,
son naturalmente
ridículas.)

Fernando Pessoa (Álvaro de Campos)

He llegit al blog Zurda Siniestra una crítica a la llista de les 100 millors novel·les en llengua castellana que va elaborar la revista Semana,.Que ningú s’exalti, és al revista Semana que s’edita a Colòmbia, no la espanyola, que està més preocupada per Telma Ortiz.

Totes les llistes sobre les coses millors i pitjors tenen partidaris i detractors, uns estarem més d’acord amb unes novel·les, altres creurem que n’hi ha que falten, o que sobren. El meu cas, però, té un punt molt preocupant: de 100 novel·les me n’he llegit un total de quatre, i damunt, aquestes quatre no estan les primeres del rànquing (en concret m’he llegit la 13, la 44, la 88 i la 93. Si hagués de fer un rànquing sobre les100 novel·les que més m’han agradat, potser només inclouria la 13…

Tot això pot significar diverses coses:

1)      Que sóc una inculta i que no llegeixo novel·les obligades

2)      Que els experts que han invertit el seu valuós temps en fer la llista (i que en saben més que jo) tenen uns gustos diferents als meus

3)      Que no m’agraden en general les novel·les en castellà del darrer quart de segle.

4)      Que m’hauria de comprar la revista Semana i la Qué leer? (per allò d’estar a la última)

5)      Que m’he de conscienciar de que, es miri com es miri, García Márquez és la millor ploma que ha donat el segle XX de les lletres hispàniques seguit de prop per Javier Marías.

Dit tot això, i com que el meu bagatge lector ha resultat bastant pobre, passo a enumerar aquelles novel·les que no surten a la llista de les millors i amb raó:

…

Bé, mireu-vos les lectures obligatòries Introducción a la literatura del siglo XX i de Ultimos decenios de la literatura española del siglo XX, Facultat de Lletres, URV i ja us en fareu una idea bastant exacta…

Pos no, no sóc solidària. I què? Per què ho he de ser?

Per a agafar-me a una rotllana i tocant la guitarra ser feliç vivint en un sorral? Si és per això no seré solidària.

Un dia, el meu profe de grec em va explicar en què consistia l’equilibri territorial:

-Mira – em va dir – Catalunya es divideix en Barcelona i voltants, i dels voltants n’hi ha tres: el barri residencial i de classe alta, que és Girona, l’Oest llunyà i inhòspit, que és Lleida, i el barri de les putes i els lladres que és Tarragona i Terres de l’Ebre.

Quan vaig superar el fet que un catedràtic digués la paraulota que comença per P… davant de mi, vaig pensar que tenia certa raó, i d’això ja fa anys. No parlo de governs ni de polítiques ni de tripartits, per a això, agafeu el diari que més ràbia us faci i en trobareu per a tots els gustos. El que passa és que em rebenta que damunt de que som el quarto de les rates de Catalunya, damunt de que hem d’invertir a la capital per a poder tenir una formació en estudis superiors que després no ens serveixen per tornar a casa, damunt de que ens hem de sentir que som uns salvatges per soltar bous en festes majors, damunt de que no podem tenir ni una carretera en bon estat perquè no sé si vivim en un Parc Natural o en una reserva india, damunt, si ens queixem perquè ens han pres pel pito del sereno, ens diuen insolidaris.

Molt bé, serem insolidaris, serem els dolents de la pel·lícula, prefereixo ser Lex Luthor abans que el xiclet que hi ha enganxat a la sola de Superman.

No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible…. No és un …

Què passa? Goebbels va dir que si repeteixes prou vegades una mentida prou vegades, es converteix en veritat…si sona la flauta…

La creativitat lingüística és una de les coses més sorprenents de què disposa l’ésser humà. Chomsky, que és un bon home que sap de tot, va arribar a explicar per què els humans som capaços de crear (o generar) paraules i expressions que no havíem sentit mai abans.

Per aquells que encara intenten treure l’entrellat de la gramàtica generativa, la teoria de la traça i els subjectes pro, Chomsky és un geni en el mateix sentit que ho és, per incomprensible, l’escriptura automàtica de Dalí o el debat de Supervivientes.

Les ultimes perles de la gramàtica generativa que he descobert són referents als esports. Ja se sap que a qui no li agrada el futbol, ni el pàdel, ni tan sols el frontó, s’ha de buscar noves formes d’expressió esportiva. I d’aquí han sorgit el Canicross i el Kitebuggy.

El Canicross, per molt estrany que pugui semblar, no és fer cross mentre es juga a caniques (allò del pito, peu i tute ja està en franca davallada), sinó que consisteix a córrer amb el gos lligat a la cintura.

La referència cultural d’aquest esport es remunta als romans (per això l’arrel llatina cani-)  que passejaven el gos corrent al trot per a que la guàrdia pretoriana no els enxampés quan els perseguia per no recollir les caques que deixaven els animalets a la porta del Coliseu.

El Kitebuggy, en canvi és d’origen anglosaxó, com molt bé indica el seu nom, i cito un expert per definir-lo: “Son uns carts (cotxes) o buggy’s on el conductor va lligat a una vela o petit parapent, per desplaçar-se”.

Aquest esport és el germà sostenible de la Fòrmula 1, ja que l’automòbil utilitza energia renovable. Com a precedent cultural, ens hem de remuntar, òbviament, a la conquesta del Nou Món, ja que aquest tipus de vehicle l’utilitzaven els conqueridors d’Amèrica Central per transportar l’or dels maies cap als vaixells que anaven a Espanya.

L’invent no va funcionar perquè tothom sap que l’or pesa més que l’aire, però va impressionar molt a Moctezuma que el va canviar per setze llames i una dotzena de pilotes de rugby.

Mentre aneu incloent aquests dons nous conceptes al vostre lexicó mental, jo vaig pensant en un nom adequat per l’esport que he practicat més aquesta setmana santa: asseure’m a taula a menjar bull i llonganissa.

Ahir al diari anava aquest article de l’Albert Om. El senyor Tom no és un dels meus preferits, però aquesta contraportada de l’Avui és simplement brillant. El dedico als periodistes, periolistos, filofriquis, antisitema, socis del Barça, votants de l’Ariel Santamaria i a tots aquells que “esmerçen els seus esforços en la recerca del mot escaient”

UN MALSON

He tingut un malson. Les paraules es revoltaven contra els periodistes perquè sempre les utilitzàvem de la mateixa manera. Sempre els mateixos tòpics. Fins que va arribar la revolta. I amb ella, el caos.

Era un món, aquest del malson, on la polèmica no estava servida. Si algú la volia, s’havia d’aixecar i anar-la a buscar. Un món on les reaccions a les morts dels personatges públics es feien esperar hores i hores. Potser perquè l’actualitat no era rabiosa. Potser perquè tampoc saltaven les notícies ni ballaven els diputats.

Era un món on les tertúlies matinals no prenien el pols a l’actualitat. On els telenotícies no obrien amb pàgina internacional ni canviaven de tema anant a un altre ordre de coses.I sí, a l’estiu els boscos continuaven cremant, però el panorama que descrivien els enviats especials no era dantesc. Aquests mateixos professionals, unes hores més tard, connectaven en directe des de festivals de música que no eren cita obligada de res i que es feien en marcs absolutament comparables a qualsevol altre.

En aquest món on les paraules s’havien revoltat contra nosaltres, els periodistes, queien galledes d’aigua, però no era freda; amb prou feines era tèbia tirant a calenta. Era un món on el mea culpa tothom el desentonava i on tots els extrems, absolutament tots, es podien confirmar. Un món on la gent brillava amb llum aliena. On els protagonistes de la informació eren vegetarians i posaven tota la verdura a la graella. El mateix món on es posava el dit al cel i el crit a la nafra. On sempre plovia a gust de tothom. On no es trencaven llances ni es pagaven plats trencats. On les lluites no eren intestines. Ni les tornades esgraonades. Ni es donaven marges prudencials de res i ni de bon tros 100 dies de rigor.

Aviat ho entendreu: era un món tan estrany que s’afegia ferro a l’assumpte i es treia llenya del foc.I sí, en aquest món també hi havia eleccions, però no eren la gran festa de la democràcia. I sí, també anaven precedides d’una campanya, però sense tret de sortida ni recta final. I la realitat sempre empatava amb la ficció, per bé que el Barça ja tenia una orella i part de l’altra a la semifinal de la Champions. Però ja se sap: el futbol no és així.I d’aquesta manera, amb un curt etcètera de tòpics desmuntats, continuava aquest malson on les paraules s’havien revoltat contra nosaltres, els periodistes.

Fins que a mitjanit em vaig despertar de cop, entresuat, per mirar quina hora era; ja se sap, a la tele el temps és plata.