En fi, només vaig tenir dos dies un post titulat Roma, caput mundi perquè no aconseguia que quedés bé visualment. Mentre em plantejo si emigro o no i torno a l’antic Blogger us deixo uns links amb fotos de Roma que, per cert, crec que és la ciutat més màgica i meravellosa del món:

Roma

El Vaticà

D’altra banda, fa dies que es va fer un homenatge a Gerard Vergés, i Emigdi va proposar que poséssim un poema seu als nostres blogs…jo com sempre arribo tard a tot arreu. En fi, en honor també a la meva primera vocació us en poso un traduït al  castellà pel poeta Ramon García Mateos, un d’aquells professors que, quan els llegeixes, encara sembla que et parlin:

 
1. el dret de no llegir: Los pilares de la Tierra

2. el dret de saltar-se pàgines: Cinco horas con Mario, Miguel Delibes

3. el dret de no acabar un llibre: La Tempestad, de Juan Manuel de Prada

4. el dret de rellegir: El Petit Príncep, una vegada i una altra, i una altra

5. el dret de llegir qualsevol cosa: Tots els Harry Potter

6. el dret al bovarisme: Qui no s’ha vist mai com Bridget Jones

7. el dret de llegir en qualsevol lloc: El perfume, de viatge de final de curs de 3er de BUP a Canàries, vaig quedar com la rara de l’institut.

8. el dret de fullejar: Els atlas…per veure món

9. el dret de llegir en veu alta: Qualsevol poema, menys l’últim cant d’Altazor

10. el dret de callar: Com la protagonista de Seda

En concret, jo només espero el dia del concurs d’allioli: l’any passat vaig quedar tercera i enguany aspiro a superar la gran Paquita.

Com podeu comprendre, i donat que és tònica general de tots els blocs a l’estiu, durant aquestes setmanes hi haurà una paradeta d’entrades (jo tampoc sóc molt constant, així que no em trobareu massa a faltar els quatre que passeu per aquí de tant en tant).

Després de festes, una setmaneta més de feina per deixar-ho tot lligat, i me’n vaig al Septimontium, a la terra de Tàcit, allà on Ciceró destil·lava eloqüència i Catul patia perquè s’havia mort l’ocellet de Lesbia.

Prometo penjar fotos, prometo no fer una parada massa llarga, prometo llegir-vos quan torni, prometo compartir el pernil si guanyo el concurs, prometo que superarem la crisi econòmica, que us donaré 400 euros, que Catalunya serà independent al 2014 i que de cara a l’hivern tindrem el finançament que ens mereixem…

Perdó, m’emociono de seguida.

A l’estiu, amb la calor, sembla que a tothom li agafa per posar-se a llegir, sigui perquè les vacances els estimulen a culturitzar-se, sigui perquè la tele és encara més soporífera que una novel·la de Danielle Steel, o sigui perquè tenim aquell llibre que ens van regalar per Sant Jordi i ja tenim remordiments per no haver-lo començat.

La qüestió és que resulta habitual arribar a la platja i trobar-ne més d’un lluitant per trobar una postura que faci compatible llegir, prendre el sol i vigilar les criatures; i que a més, sigui còmoda. Ja us avanço que és impossible compaginar-ho tot.

Personalment, prefereixo baixar a la platja amb un plec d’autodefinidos, perquè no pesen, no cal posar-hi massa atenció i no cansen tant la vista, perquè baixar a la platja amb les ulleres, tampoc és massa recomanable.

Tot així, posarem unes quantes recomanacions sobre coses que no s’han de fer si un vol llegir a la platja:

1.- NO portar un llibre massa gruixut. Deixeu Crimen i Castigo per dies més propicis, a no ser que vulgueu aprofitar per reforçar-vos l’avantbraç.

2.- NO portar un llibre massa car. Les edicions especials amb tapa dura, punt de raso, il·lustracions a tot color i paper setinat no són bones viatgeres, aprofiteu per buidar aquell expositor de llibre de butxaca de la gasolinera, que tampoc aguanten el sol, l’aigua i la sorra, però per cinc euros, ens doldrà una mica menys.

3.- NO portar un llibre de Virginia Woolf, acabareu per omplir-vos el banyador de pedres i entrant a l’aigua per suïcidar-vos.

4.- NO portar un llibre de poesia, l’estiu no és la millor època per entrar en l’hermetisme del vers, si voleu anar d’intel·lectuals opteu pel diari, podeu passar directament a les notícies de societat o estar llegint l’horòscop i no es notarà.

5.- NO portar Los pilares de la tierra ni El código Da Vinci, estan passats de moda, i quedareu tan malament com si portéssiu sandàlies de goma

6.- NO porteu cap llibre d’un autor estranger en versió original, si baixeu un diccionari a la platja, quedareu com uns friquis (em remeto a l’exemple de les sandàlies de goma)

7.- NO porteu cap llibre que no sigui d’un autor molt famós a qui ja hagin entrevistat Buenafuente o Albert Om, perquè us poden acabar preguntant de què va i si us agrada i a veure qui és el guapo que contesta la veritat….

Porteu, en definitiva, allò que es pugui anar llegint entre becaines de 10 minuts, que no us dolgui mullar ni tacar de crema protectora, i que sigui tan previsible que, tot i no haver passat de la pàgina 50, pugueu tornar a l’oficina i assegurar que us l’heu llegit durant l’estiu.

M’ha dit que he de fer coses bones per les persones que tinc al voltant perquè ella ha fet per a mi una platja del Carib, de la qual m’adjuntava una foto. També m’ha fet el Perito Moreno i la selva Amazònica; per últim, m’ha fet dos dofins que salten sobre les ones marines, jo ja tinc un gos, i no tinc la banyera prou gran per posar-hi dos dofins, però no voldria ser desagraïda, ja veuré com me les arreglo.

Com podeu comprendre, encara estic en shock per la rebel·lació de la senyora Natura que, a sobre, m’ha retret que vagi a caçar cèrvols furtivament i que mati foques.

Jo crec que ha estat una mica injusta, perquè no recordo haver matat cap foca últimament, ni tan sols porto abrics de pell, tinc un anorak del Zara que segur que no és biodegradable, però d’aquí a maltractar animals, hi ha un bon tros.

D’acord que sempre em faig un embolic quan separo la brossa i se’m colen les closques dels ous als envasos, i que no tinc paleta de matar mosques, les mato amb insecticida, però jo no tinc cap fàbrica, per tant, aquelles emissions de CO2 de les que m’ha acusat no són culpa meva, està mal informada.

Em sembla que des de que la Natura té correu electrònic i es dedica a esbroncar la gent via Power Point se li ha fet mal caràcter, potser hauria d’entrar en un xat de contactes per conèixer gent nova, hi ha molta gent que utilitza Internet com ella, sense anar més lluny, la Verge de Guadalupe es cola al meu correu cada quinze dies aproximadament demanant-me que la reenvii a vint persones si no vull acabar sent una indigent que demana caritat a la porta del Mercadona.

Les noves tecnologies han trastocat la separació entre les coses humanes i les divines, abans havies d’anar a missa per parlar amb Déu, ara et parla ell directament a una velocitat de 54 Mbps.

Unos cuerpos son como flores,
otros como puñales,
otros como cintas de agua;
pero todos, temprano o tarde,
serán quemaduras que en otro cuerpo se agranden,
convirtiendo por virtud del fuego a una piedra en un
hombre.
Pero el hombre se agita en todas direcciones,
sueña con libertades, compite con el viento,
hasta que un día la quemadura se borra,
volviendo a ser piedra en el camino de nadie.
Yo, que no soy piedra, sino camino
que cruzan al pasar los pies desnudos,
muero de amor por todos ellos;
les doy mi cuerpo para que lo pisen,
aunque les lleve a una ambición o a una nube,
sin que ninguno comprenda
que ambiciones o nubes
no valen un amor que se entrega.

Luis Cernuda

Zola va voler fer un intel·ligent ús econòmic del llenguatge, i va voler referir-se a les persones del món de la cultura, la ciència i l’art que donaven suport a l’alliberació del capità Dreyfus. El terme va ser un èxit i a partir d’aquell moment es va començar a utilitzar normalment.

Molt de temps després de que el món s’hagués oblidat de Dreyfus, de Zola, del J’accuse i, per què no dir-ho, també del segle XIX, el terme intel·lectual gaudeix d’un sentit molt més ampli, cito la RAE omniscient per treure’n un significat actual més o menys oficial: 

3. adj. Dedicado preferentemente al cultivo de las ciencias y las letras. U. m. c. s.

Noteu que la RAE omniscient és molt procliu a les abreviatures, U.m.c.s. significa úsase más como sustantivo, noteu també, que no incloc la definició del diccionari de l’IEC, que sí que és més exacta, però que ja veureu que no correspon al que ens ocupa, a més, és el meu petit homenatge a don Víctor García de la Concha.

Tanta explicació sobre l’origen i la raó de ser dels intel·lectuals ve de que se m’han posat els pèls de punta amb tot això dels milers d’u.m.c.s. que s’han adherit al Manifiesto en defensa del castellano. En principi, vaig dubtar (com Monzó) de que hi hagi tants intel·lectuals a Espanya, però llegint detingudament els noms dels adherits he vist que potser el concepte d’intel·lectual ha variat una mica respecte a l’origen; una servidora defensa la llibertat d’us del parlant, però podríem dir que en la definició d’intel·lectual s’han ampliat els camps i ara hi caben també toreros, músics, dibuixants de tires còmiques, presidents de clubs de futbol, polítics, seleccionadors nacionals, jugadors d’handbol, empresaris, cuiners i dissenyadors de moda.

No entraré en qui ha de ser i que no ha de ser intel·lectual, que cadascú decideixi, però potser, com que no sóc intel·lectual (almenys fins que no entri a la junta de l’Amposta C.F.) tampoc tinc dret a opinar sobre el Manifiesto o la meva opinió no tindrà cap valor; però com a filòloga de la llengua que defensa el Manifiesto i parlant habitual (gairebé exclusiva) de la llengua que ataca el Manifiesto crec que m’he de manifestar.

El problema és que jo no tinc cap conflicte lingüístic, potser sóc una rara avis, però puc viure tranquil·lament sent totalment catalanoparlant, i m’he pogut llicenciar en Filologia Hispànica a la universitat de Tarragona, i prefereixo llegir en castellà i escriure en català, prefereixo a Lorca abans que a Eugeni d’Ors i a Eugeni d’Ors abans que a Pablo Neruda. I tot i amb això, i sense ser intel·lectual em despreocupo de la llengua que parla l’altre, perquè si ens hem d’entendre, ja trobarem la manera, a més, últimament estic per afegir a la meva llista interna d’oxímorons l’expressió Política Lingüística.

Avui, en concret m’informen de que una votació popular de 137.622 persones de tot el continent europeu han votat els 50 personatges que més han influït en la cultura europea.

I què han fet amb totes les votacions? Estava clar, una altra llista. Em començo a preocupar perquè veig que últimament hi ha una mena d’obsessió en posar coses en llistes numerades. Jo, a banda de la llista de la compra, la llista electoral i la dels 40 principals, no en veig la utilitat a cap, però sempre les llegeixo, m’imagino que deu ser per la curiositat femenina de veure què fan els altres, o per allò de buscar les valles al jardí.

Primera sorpresa (que en realitat no ho és) cap espanyol, ni català, als 10 primers llocs.

Segona sorpresa (que sí que ho és) el primer espanyol, al número 17 és Picasso, per davant de Cervantes.

A més, Güttenberg no està entre els 10 primers, cosa estanya si se suposa que el criteri és influència en la cultura. Maquiavel tanca la llista, per darrera del papa Joan Pau II, de John Lennon i del fundador dels boy-scouts.

En el pla religiós, Erasme de Rotterdam està per davant dels dos papes que surten a la llista, i més avall hi ha Luter, la cosa queda equilibrada, igual de catòlics que de reformistes.

El pobre Darwin no ha pogut fer honor a la seva pròpia llei de conservació natural i queda a la segona meitat del rànquing; segons ell mateix va establir, queda abocat a l’extinció.

La filosofia, que és una matèria àrdua, s’obre amb Sòcrates, de qui no ens ha arribat ni un sol text, i oblida tot el pensament posterior fins la il·lustració.

I els invents de la nostra cultura: la impremta, el radi, el cinema, la dinamita i l’encicliopèdia; oblideu el telèfon, la televisió, l’electricitat, la democràcia, la màquina de vapor i la maquineta d’afaitar.

Per últim, només remarcar que el personatge que més ha influït en la cultura europea de tots els temps és Leonardo da Vinci…si jo fos malpensada diria que on diu Da Vinci hem de llegir Dan Brown…per davant de Newton, de Freud, de Voltaire i de Rosseau.

A continuació us poso la llista per a que digueu la vostra.

1 – Leonardo da Vinci

2 – Shakespeare

3 -  W.A. Mozart

4 – Albert Einstein

5 – Sòcrates

6 – Johann Goethe

7 – Galileo Galilei

8 – Carlemany

9 – Erasme de Rotterdam

10 – Fyodor Dostoievski

11 – Johannes Gutenberg

12 – Kant

13 – Miquel Àngel

14 – Beethoven

15 – Molière

16 – Isaac Newton

17 – Picasso ­

18 – Sigmund Freud

19 – Miguel de Cervantes

20 – Marie Curie

21 – Lumière

22 – Joan XXIII

23 – Joan Pau II

24 – Lleó Tolstoi

25 – Charles Darwin

26 – Martí Luter

27 – Charles Dickens

28 – Rousseau

29 – Jules Verne

30 – Le Corbusier

31 – Ramón Llull

32 – Alfred Nobel

33 – Voltaire

34 – René Descartes

35 – Karl Marx

36 – Friedrich Nietzsche

37 – Dante Alighieri

38 – Charles Chaplin

39 – Henri Dunant

40 – Denis Diderot

41 – Simone de Beauvoir

42 – Fernando Pessoa

43 – Pierre Coubertain

44 – Pau Casals

45 – Melina Mercouri

46 – Baden Powell

47 – John Lennon

48 – Velázquez

49 – Ingmar Bergman

50 – Maquiavel

También escribí en mis tiempos cartas de amor,
como las demás,
ridículas.

La cartas de amor, si hay amor,
tienen que ser
ridículas.

Pero, al final,
sólo las criaturas que nunca han escrito
cartas de amor
son las que son
ridículas.

La verdad es que hoy
mis recuerdos
de aquellas cartas de amor
son los que son
ridículos.

(Todas las palabras esdrújulas,
igual que los sentimientos esdrújulos,
son naturalmente
ridículas.)

Fernando Pessoa (Álvaro de Campos)