Nuriade’s World

He llegit al blog Zurda Siniestra una crítica a la llista de les 100 millors novel·les en llengua castellana que va elaborar la revista Semana,.Que ningú s’exalti, és al revista Semana que s’edita a Colòmbia, no la espanyola, que està més preocupada per Telma Ortiz.

Totes les llistes sobre les coses millors i pitjors tenen partidaris i detractors, uns estarem més d’acord amb unes novel·les, altres creurem que n’hi ha que falten, o que sobren. El meu cas, però, té un punt molt preocupant: de 100 novel·les me n’he llegit un total de quatre, i damunt, aquestes quatre no estan les primeres del rànquing (en concret m’he llegit la 13, la 44, la 88 i la 93. Si hagués de fer un rànquing sobre les100 novel·les que més m’han agradat, potser només inclouria la 13…

Tot això pot significar diverses coses:

1)      Que sóc una inculta i que no llegeixo novel·les obligades

2)      Que els experts que han invertit el seu valuós temps en fer la llista (i que en saben més que jo) tenen uns gustos diferents als meus

3)      Que no m’agraden en general les novel·les en castellà del darrer quart de segle.

4)      Que m’hauria de comprar la revista Semana i la Qué leer? (per allò d’estar a la última)

5)      Que m’he de conscienciar de que, es miri com es miri, García Márquez és la millor ploma que ha donat el segle XX de les lletres hispàniques seguit de prop per Javier Marías.

Dit tot això, i com que el meu bagatge lector ha resultat bastant pobre, passo a enumerar aquelles novel·les que no surten a la llista de les millors i amb raó:

…

Bé, mireu-vos les lectures obligatòries Introducción a la literatura del siglo XX i de Ultimos decenios de la literatura española del siglo XX, Facultat de Lletres, URV i ja us en fareu una idea bastant exacta…

Avui, volia explicar el col·lapse mental que ens porta tanta campanya, i com li he recomanat al Pep que se’n vagi de retir espiritual al Roselló per a que no acabi votant coses estranyes el dia 9. Estava jo pensant en tot això quan m’he posat a xafardejar el que altri compra al Círculo de Lectores (adoneu-vos els estressats que no hi ha E al davant de la paraula).  Quan he vist el títol de la novel·la de Altri li he preguntat amb tot el meu elitisme despreciador i pedant (obro cometes): “Això llegeixes?”.

I Altri m’ha contestat amb tota la calma que el caracteritza que evidentment llegeix novel·les de Dragones y Mazmorras perquè així no pensa. La frase no lapidària, sinó demolidora ha anat acompanyada de tot un al·legat (no més alentador), que en essència cantava les virtuts de llegir per matar les hores. Ha acabat amb la sentència (obro cometes): “Què vols? Que lligigue coses que em fan pensar?” (noteu aquí la transcripció dialectal).

No, sens dubte que no, no li desitjo a ningú un mal tan gran com el de llegir llibres que el facin reflexionar sobre alguna cosa. El que vull és que tothom pugui aficionar-se a la novel·la rosa sempre i quant no acabi pensant en les seva vida sexual, a la novel·la negra si no acaba pensant en que vivim en un món violent, a la novel·la històrica si això no el fa pensar com ha canviat el món des de la Revolució Francesa, a la novel·la còmica si no acaba pensant que tots ens en riem de nosaltres mateixos i als contes de Teo si no acaba pensant que la infància és el paradís perdut.

Llegiu doncs, però tan aviat com comenceu a pensar, tanqueu el llibre i poseu España Directo.

Aquestes festes de Nadal, que no vacances, he acabat de llegir “El Hereje” de Miguel Delibes. M’ha semblat una molt bona novel·la, i un exemple de que es pot escriure novel·la històrica sense caure en tòpics, errors de documentació o documentació excessiva.

M’explico, moltes novel·les històriques que es publiquen actualment són un recull de dades històriques sense una bona història que les sustenti. Podríem dir que l’argument queda subordinat a l’ambientació, i encara que se’ns descriuen amb detall els esdeveniments, els costums i les tradicions, ens trobem històries poc treballades, personatges plans, solucions infantils a la trama.

Sabem, per exemple que Noah Gordon és un expert en el que respecta a l’expulsió dels jueus sota el regnat dels dos Catòlics, i que l’home ha llegit més d’un tractat de medicina del segle XV. Però no ens quedem amb res més, no ens arriben els seus personatges, ni les experiències que aquests viuen.

Aquest no és el cas de Delibes, que en aquesta novel·la, l’última que ha publicat fins ara, ens parla d’una crisi de fe, de les reserves que provoca en un home de fermes conviccions religioses la professió de la fe, els rituals del catolicisme, el sentiment de culpa al que sembla que s’han de sentir abocats tots els catòlics sense excepció. I a causa d’això, el protagonista, Cipriano Salcedo, experimenta una forta crisi de conviccions i valors fins que troba una interpretació religiosa més basada en l’essència, més adequada a les seves necessitats i que defensarà fins les últimes conseqüències.

Per explicar això, Delibes ha trobat un bon context en l’Espanya de la Contrarreforma, en la ciutat de Valladolid que tan bé coneix i en les creences de Luter i Erasme; ha agafat personatges reals i moments històrics concrets, com el primer acte de fe que va tenir lloc a la ciutat l’any 1559 i, servint-se d’això, ha explicat la història d’un home en guerra amb sí mateix que prefereix la mort a la foguera abans que traicionar les seves conviccions.

Una lectura, en definitiva, que ens recorda que l’ambientació històrica pot acompanyar i enriquir una novel·la sense que decreixi la qualitat literària, quelcom que ja havíem descobert amb Marguerite Yourcenar i que ens torna a portar la vida d’aquest imaginari Cipriano Salcedo, personatge de creació i tan real a la vegada.