5 d’agost: PARADA I FONDA

Aquesta setmana són les Festes d’Agost, a Amposta comencen divendres dia 8, amb bous, bous capllaçats, bous al carrer, bous a la plaça, bous embolats, bous estofats, més bous, pregó, concerts de bandes, cercavila de bandes, cercavila de bous i demés floritures festives.

En concret, jo només espero el dia del concurs d’allioli: l’any passat vaig quedar tercera i enguany aspiro a superar la gran Paquita.

Com podeu comprendre, i donat que és tònica general de tots els blocs a l’estiu, durant aquestes setmanes hi haurà una paradeta d’entrades (jo tampoc sóc molt constant, així que no em trobareu massa a faltar els quatre que passeu per aquí de tant en tant).

Després de festes, una setmaneta més de feina per deixar-ho tot lligat, i me’n vaig al Septimontium, a la terra de Tàcit, allà on Ciceró destil·lava eloqüència i Catul patia perquè s’havia mort l’ocellet de Lesbia.

Prometo penjar fotos, prometo no fer una parada massa llarga, prometo llegir-vos quan torni, prometo compartir el pernil si guanyo el concurs, prometo que superarem la crisi econòmica, que us donaré 400 euros, que Catalunya serà independent al 2014 i que de cara a l’hivern tindrem el finançament que ens mereixem…

 

Perdó, m’emociono de seguida.

9 de juny: M’ENCANTA LA GENT DEL MEU POBLE

21 d’abril: El que és i el que no és

No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible…. No és un …

 

Què passa? Goebbels va dir que si repeteixes prou vegades una mentida prou vegades, es converteix en veritat…si sona la flauta…

18 de març: De la memòria histèrica

No està bé dir-ho, estar-hi en contra suposa que et posin l’etiqueta, com al plátano de Canarias. Ho sé. Tots ho sabem. Però no per això deixa de ser cert: les persones som un ramat d’ovelles. Des de que es va aprovar la llei de Memòria Histèrica, tots anem amb uns ulls de pam i mig per poder-nos indignar quan veiem edificis amb insígnies de Falange, quan veiem que un carrer porta el nom d’algun individu que no és afecte al règim (l’actual, vull dir), i acabem canviant-los per poder seguir els mapes sense que res ens recordi la dictadura, ni la Guerra Civil que van perdre els bons, ni la dura postguerra que ens han explicat els avis.La meva iaia no sabia molts contes de princeses, en sabia un parell i prou, i per això m’explicava històries de la guerra, de com es van exiliar i van anar d’Amposta fins a França a peu, de la tornada, de la postguerra que encara va ser pitjor…Jo crec que ella va aconseguir millor que ningú transmetre la seva memòria històrica, em va explicar les coses tal i com les va viure. No em va parlar de bons ni de dolents, ni d’aviadors ni de dictadors, ni de república, ni de Falange. Només em va explicar què feien quan hi havia un bombardeig, quin equipatge van agafar per marxar a l’exili, i a quines persones van deixar enrere.

Després, altres persones han acabat de polir aquesta informació, amb la majoria d’edat, ja se sap, arriba la política, i jo, que he nascut, per sort, en democràcia, he sabut de les aberracions, de la sang i el fetge, del patiment i de l’alleujament que va venir de la mà de la transició. A filologia he estudiat la poesia de la fantàstica Generació del 27, la de la Guerra, la de la postguerra, i la dels Novísimos (quan Castellet va decidir que ja n’hi havia prou de postguerra). No tant, tot s’ha de dir, la dels poetes afectes al règim, perquè als feixistes no cal estudiar-los per bons que siguin. Com a molt, a Manuel Machado, perquè el seu germà era més lliberal, però de passada.I ara resulta que la mateixa estretor que va prohibir durant anys que es pogués llegir a Hernández, o a Lorca, el que va fer que Antonio Machado marxés a l’oblit amb la mare i la maleta de cartró, que va silenciar Neruda, Diego, Guillén, i va deixar que Miguel Hernández es morís de tuberculosi a la presó; la mateixa estretor, dic, no la mateixa ideologia, ara vol que oblidem, o que com a mínim no fem molt de cas, de 40 anys de règim franquista, i si pot ser més enrere millor.

Ara tot el que fa tuf a primera meitat del segle XX ha quedat automàticament titllat de feixista, i si és anterior potser també.Hi ha qui opina, per exemple, que el carrer Góngora, el Calderón de la Barca o el López de Vega són obsolets, feixistes i s’han de canviar. Per tant, la Memòria Histèrica consisteix en esborrar tot el que va del 75 endarrere.I es convertirà tot, juntament, en terra, en fum, en pols, en ombra, en res, i potser la nostra cultura també. Però malgrat la ignorància i l’amnèsia tindrem qualitat democràtica … o això diuen els entesos. Bonic oxímoron, per cert. 

8 de novembre: SIS MESOS DESPRÉS…

Ahir, després de mig any des de que vaig agafar l’últim tren Regional destinació L’Aldea-Amposta, vaig tornar a Tarragona.
La sensació que em va causar tan aviat vaig baixar del tren que arribava amb 40 minuts de retard (gràcies Magdalena), va ser semblant a la de quan et menges una natilla un any després d’avorrir-la. M’explico.
Imagineu per un moment que descobriu la natilla (em nego a dir-li Danet a la natilla, perquè està claríssim que és una natilla). Imagineu, dèiem, que un dia us en mengeu una perquè voleu berenar i no hi ha res més, no és que abans no us agradessin, és que no us interessaven. Obriu l’envàs groc, en llepeu la tapa i comenceu a menjar-ne una cullerada, dos, tres…fins que s’acaba. Aquell mateix dia, més tard, li dieu a la vostra mare, responsable de la intendència, que compri més natilles, que us agraden molt.
I així comença una febre natillícola (sí, m’acabo d’inventar una paraula), que comporta una nevera plena d’envasos amb la cara de Ronaldinho i culleretes brutes a la pica.
Com no podia ser d’una altra manera, s’acumulen, i les acabeu avorrint. Esteu durant gairebé un any sense menjar-ne, perquè us mareja el gust, l’olor que fan, i fins i tot voleu matar el vostre canari perquè és groc.
La vostra mare, comandant d’intendència, intenta que torneu al bon camí amb altres varietats: natilla de xocolata, de coco, de galeta, de marca Hacendado, casolanes i del flam Chino Mandarín…sense resultat.
Però el destí capritxós fa que un bon dia, després d’anys de sequera alimentària respecta a la natilla, i sense gairebé pensar-ho, en tasteu una miqueta. La sensació és, si més no, curiosa, us agrada retrobar el sabor, però sabeu, al mateix temps, que mai més tornarà a ser com abans.Tarragona, al meu entendre retorçat, és semblant a la natilla de l’any després. Em va agradar retrobar-la, amb les mateixes cares (o molt semblants), amb els llocs comuns de sempre i saber que, per sort, hi ha coses que no canvien mai. A més, la màquina acabava de passar pel Carrer Major, què més es pot demanar?