Nuriade’s World

No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible…. No és un …

Què passa? Goebbels va dir que si repeteixes prou vegades una mentida prou vegades, es converteix en veritat…si sona la flauta…

No està bé dir-ho, estar-hi en contra suposa que et posin l’etiqueta, com al plátano de Canarias. Ho sé. Tots ho sabem. Però no per això deixa de ser cert: les persones som un ramat d’ovelles. Des de que es va aprovar la llei de Memòria Histèrica, tots anem amb uns ulls de pam i mig per poder-nos indignar quan veiem edificis amb insígnies de Falange, quan veiem que un carrer porta el nom d’algun individu que no és afecte al règim (l’actual, vull dir), i acabem canviant-los per poder seguir els mapes sense que res ens recordi la dictadura, ni la Guerra Civil que van perdre els bons, ni la dura postguerra que ens han explicat els avis.La meva iaia no sabia molts contes de princeses, en sabia un parell i prou, i per això m’explicava històries de la guerra, de com es van exiliar i van anar d’Amposta fins a França a peu, de la tornada, de la postguerra que encara va ser pitjor…Jo crec que ella va aconseguir millor que ningú transmetre la seva memòria històrica, em va explicar les coses tal i com les va viure. No em va parlar de bons ni de dolents, ni d’aviadors ni de dictadors, ni de república, ni de Falange. Només em va explicar què feien quan hi havia un bombardeig, quin equipatge van agafar per marxar a l’exili, i a quines persones van deixar enrere.

Després, altres persones han acabat de polir aquesta informació, amb la majoria d’edat, ja se sap, arriba la política, i jo, que he nascut, per sort, en democràcia, he sabut de les aberracions, de la sang i el fetge, del patiment i de l’alleujament que va venir de la mà de la transició. A filologia he estudiat la poesia de la fantàstica Generació del 27, la de la Guerra, la de la postguerra, i la dels Novísimos (quan Castellet va decidir que ja n’hi havia prou de postguerra). No tant, tot s’ha de dir, la dels poetes afectes al règim, perquè als feixistes no cal estudiar-los per bons que siguin. Com a molt, a Manuel Machado, perquè el seu germà era més lliberal, però de passada.I ara resulta que la mateixa estretor que va prohibir durant anys que es pogués llegir a Hernández, o a Lorca, el que va fer que Antonio Machado marxés a l’oblit amb la mare i la maleta de cartró, que va silenciar Neruda, Diego, Guillén, i va deixar que Miguel Hernández es morís de tuberculosi a la presó; la mateixa estretor, dic, no la mateixa ideologia, ara vol que oblidem, o que com a mínim no fem molt de cas, de 40 anys de règim franquista, i si pot ser més enrere millor.

Ara tot el que fa tuf a primera meitat del segle XX ha quedat automàticament titllat de feixista, i si és anterior potser també.Hi ha qui opina, per exemple, que el carrer Góngora, el Calderón de la Barca o el López de Vega són obsolets, feixistes i s’han de canviar. Per tant, la Memòria Histèrica consisteix en esborrar tot el que va del 75 endarrere.I es convertirà tot, juntament, en terra, en fum, en pols, en ombra, en res, i potser la nostra cultura també. Però malgrat la ignorància i l’amnèsia tindrem qualitat democràtica … o això diuen els entesos. Bonic oxímoron, per cert. 

Ahir, després de mig any des de que vaig agafar l’últim tren Regional destinació L’Aldea-Amposta, vaig tornar a Tarragona.
La sensació que em va causar tan aviat vaig baixar del tren que arribava amb 40 minuts de retard (gràcies Magdalena), va ser semblant a la de quan et menges una natilla un any després d’avorrir-la. M’explico.
Imagineu per un moment que descobriu la natilla (em nego a dir-li Danet a la natilla, perquè està claríssim que és una natilla). Imagineu, dèiem, que un dia us en mengeu una perquè voleu berenar i no hi ha res més, no és que abans no us agradessin, és que no us interessaven. Obriu l’envàs groc, en llepeu la tapa i comenceu a menjar-ne una cullerada, dos, tres…fins que s’acaba. Aquell mateix dia, més tard, li dieu a la vostra mare, responsable de la intendència, que compri més natilles, que us agraden molt.
I així comença una febre natillícola (sí, m’acabo d’inventar una paraula), que comporta una nevera plena d’envasos amb la cara de Ronaldinho i culleretes brutes a la pica.
Com no podia ser d’una altra manera, s’acumulen, i les acabeu avorrint. Esteu durant gairebé un any sense menjar-ne, perquè us mareja el gust, l’olor que fan, i fins i tot voleu matar el vostre canari perquè és groc.
La vostra mare, comandant d’intendència, intenta que torneu al bon camí amb altres varietats: natilla de xocolata, de coco, de galeta, de marca Hacendado, casolanes i del flam Chino Mandarín…sense resultat.
Però el destí capritxós fa que un bon dia, després d’anys de sequera alimentària respecta a la natilla, i sense gairebé pensar-ho, en tasteu una miqueta. La sensació és, si més no, curiosa, us agrada retrobar el sabor, però sabeu, al mateix temps, que mai més tornarà a ser com abans.Tarragona, al meu entendre retorçat, és semblant a la natilla de l’any després. Em va agradar retrobar-la, amb les mateixes cares (o molt semblants), amb els llocs comuns de sempre i saber que, per sort, hi ha coses que no canvien mai. A més, la màquina acabava de passar pel Carrer Major, què més es pot demanar?

Els misteris són, a banda del mitjà amb el que es guanya el pa el gran periodista Iker Jiménez, un dels motius pels quals els científics s’aixequen d’hora cada matí. Descobrir si hi ha vida després de la mort, saber si existeixen els fantasmes, si hi ha vida a Mart o els bars tanquen abans de les nou, o a qui li ha venut l’ànima Jane Fonda per semblar la nostra germana petita si té l’edat de la nostra iaia.
Aquests grans temes que omplen les sobretaules de discussions sobre si els egipcis van subcontractar un ovni per fer les piràmides, van, de tant en tant, resolent-se gràcies a la determinació de científics animosos que reben, suposo, alguna subvenció per tragar pols i a periodistes diligents que publiquen els descobriments a les pàgines de societat.
Ahir, per exemple, vaig llegir al diari que els científics han descobert que Tutankamon va morir en un accident de caça. I en llegir aquesta notícia, no em direu que qualsevol persona humana no experimenta una enorme sensació d’alleujament…
Saber com va morir un egipci l’any 1324 abans de Crist fa que ens traiem un altre pes de sobre.
Es veu que els científics ho han sabut gràcies al noble art de la radiografia, li han fet unes plaques i han vist una sospitosa fractura per sobre el genoll que els ha fet pensar que el noi va caure de la carrossa mentre caçava. Evidentment, l’any 1324 abans de Crsit estava permesa la caça en carrossa, igual que la caça en barraca, per això, segons informa el museu del Caire, a la tomba de Tutankamon hi havia unes quantes carrosses, per a que el noi pogués celebrar partides de caça mentre s’estigués a l’altre barri. Sempre m’ha agradat això de que els egipcis conservessin els hobbies a l’altra vida.
Fa pensar que igual Paco Umbral deu anar demanant paper i llapis i Boris Yeltsin una ampolla de vodka i un micròfon.