2 d’octubre: Miscel·lània

Cada dia odio més el wordpress, no entenc per què no em manté el pormat que dono als paràgrafs, per què cada vegada publica els posts amb una tipografia diferent i per què no puc penjar-hi una galeria de fotos que es vagi mostrant en portada.

En fi, només vaig tenir dos dies un post titulat Roma, caput mundi perquè no aconseguia que quedés bé visualment. Mentre em plantejo si emigro o no i torno a l’antic Blogger us deixo uns links amb fotos de Roma que, per cert, crec que és la ciutat més màgica i meravellosa del món:

Roma

El Vaticà

D’altra banda, fa dies que es va fer un homenatge a Gerard Vergés, i Emigdi va proposar que poséssim un poema seu als nostres blogs…jo com sempre arribo tard a tot arreu. En fi, en honor també a la meva primera vocació us en poso un traduït al  castellà pel poeta Ramon García Mateos, un d’aquells professors que, quan els llegeixes, encara sembla que et parlin:

Mitològica

D’un encertat i destre cop de dalla       Urà va ser castrat pel jove Cronos.       Sobre el mar àtic —sempre blau— caigueren       unes gotes de sang, i nasqué Venus.

Des de dalt de l’Olimp, l’insaciable       Júpiter s’ho mirava. I va somriure:

—Una femella més i un mascle menys.     Mitológica Empuñando una hoz diestra y certera       el joven Cronos emascula a Urano.       Sobre el Ático mar azul cayeron       unas gotas de sangre, y nació Venus.       Desde el Olimpo, el siempre inagotable       Júpiter lo miraba y sonreía.       —Una doncella más y un varón menos.

4 de juliol: TORNO A TENIR EL DIA POÈTIC

UNOS CUERPOS SON COMO FLORES

 

Unos cuerpos son como flores,
otros como puñales,
otros como cintas de agua;
pero todos, temprano o tarde,
serán quemaduras que en otro cuerpo se agranden,
convirtiendo por virtud del fuego a una piedra en un
hombre.
Pero el hombre se agita en todas direcciones,
sueña con libertades, compite con el viento,
hasta que un día la quemadura se borra,
volviendo a ser piedra en el camino de nadie.
Yo, que no soy piedra, sino camino
que cruzan al pasar los pies desnudos,
muero de amor por todos ellos;
les doy mi cuerpo para que lo pisen,
aunque les lleve a una ambición o a una nube,
sin que ninguno comprenda
que ambiciones o nubes
no valen un amor que se entrega.

 

Luis Cernuda

6 de juny: TORNA A ANAR DE LLISTES

Rebo al correu de la feina una notícia de l’organització de la Capital de la Cultura Catalana. Ja se sap, Amposta va ser capital l’any 2006, i una de les herències que hem rebut per haver ostentat tan magnífic títol és el de rebre els newsletter de l’organització.

Avui, en concret m’informen de que una votació popular de 137.622 persones de tot el continent europeu han votat els 50 personatges que més han influït en la cultura europea.

I què han fet amb totes les votacions? Estava clar, una altra llista. Em començo a preocupar perquè veig que últimament hi ha una mena d’obsessió en posar coses en llistes numerades. Jo, a banda de la llista de la compra, la llista electoral i la dels 40 principals, no en veig la utilitat a cap, però sempre les llegeixo, m’imagino que deu ser per la curiositat femenina de veure què fan els altres, o per allò de buscar les valles al jardí.

Primera sorpresa (que en realitat no ho és) cap espanyol, ni català, als 10 primers llocs.

Segona sorpresa (que sí que ho és) el primer espanyol, al número 17 és Picasso, per davant de Cervantes.

A més, Güttenberg no està entre els 10 primers, cosa estanya si se suposa que el criteri és influència en la cultura. Maquiavel tanca la llista, per darrera del papa Joan Pau II, de John Lennon i del fundador dels boy-scouts.

En el pla religiós, Erasme de Rotterdam està per davant dels dos papes que surten a la llista, i més avall hi ha Luter, la cosa queda equilibrada, igual de catòlics que de reformistes.

El pobre Darwin no ha pogut fer honor a la seva pròpia llei de conservació natural i queda a la segona meitat del rànquing; segons ell mateix va establir, queda abocat a l’extinció.

La filosofia, que és una matèria àrdua, s’obre amb Sòcrates, de qui no ens ha arribat ni un sol text, i oblida tot el pensament posterior fins la il·lustració.

I els invents de la nostra cultura: la impremta, el radi, el cinema, la dinamita i l’encicliopèdia; oblideu el telèfon, la televisió, l’electricitat, la democràcia, la màquina de vapor i la maquineta d’afaitar.

Per últim, només remarcar que el personatge que més ha influït en la cultura europea de tots els temps és Leonardo da Vinci…si jo fos malpensada diria que on diu Da Vinci hem de llegir Dan Brown…per davant de Newton, de Freud, de Voltaire i de Rosseau.

 

A continuació us poso la llista per a que digueu la vostra.

 

1 – Leonardo da Vinci

2 – Shakespeare

3 -  W.A. Mozart

4 – Albert Einstein

5 – Sòcrates

6 – Johann Goethe

7 – Galileo Galilei

8 – Carlemany

9 – Erasme de Rotterdam

10 – Fyodor Dostoievski

11 – Johannes Gutenberg

12 – Kant

13 – Miquel Àngel

14 – Beethoven

15 – Molière

16 – Isaac Newton

17 – Picasso ­

18 – Sigmund Freud

19 – Miguel de Cervantes

20 – Marie Curie

21 – Lumière

22 – Joan XXIII

23 – Joan Pau II

24 – Lleó Tolstoi

25 – Charles Darwin

26 – Martí Luter

27 – Charles Dickens

28 – Rousseau

29 – Jules Verne

30 – Le Corbusier

31 – Ramón Llull

32 – Alfred Nobel

33 – Voltaire

34 – René Descartes

35 – Karl Marx

36 – Friedrich Nietzsche

37 – Dante Alighieri

38 – Charles Chaplin

39 – Henri Dunant

40 – Denis Diderot

41 – Simone de Beauvoir

42 – Fernando Pessoa

43 – Pierre Coubertain

44 – Pau Casals

45 – Melina Mercouri

46 – Baden Powell

47 – John Lennon

48 – Velázquez

49 – Ingmar Bergman

50 – Maquiavel

20 de maig: TINC EL DIA POÈTIC

Todas las cartas de amor son
ridículas.
No serían cartas de amor si no fueran
ridículas.

También escribí en mis tiempos cartas de amor,
como las demás,
ridículas.

La cartas de amor, si hay amor,
tienen que ser
ridículas.

Pero, al final,
sólo las criaturas que nunca han escrito
cartas de amor
son las que son
ridículas.

La verdad es que hoy
mis recuerdos
de aquellas cartas de amor
son los que son
ridículos.

(Todas las palabras esdrújulas,
igual que los sentimientos esdrújulos,
son naturalmente
ridículas.)

Fernando Pessoa (Álvaro de Campos)

13 de gener: ENS DEIXEN ELS BONS…

Fa temps, quan va morir Alarcos Llorach, un profesor ens va dir a tota la classe “se nos mueren los buenos”. Un altre dels bons, al meu parer, ens ha deixat fa poc. Aquest post només vol ser un petit homenatge al poeta abans de que acabi sent “un paràgraf anodí en els maltractats manuals de la España que bosteza”.

Us deixo un poema, per si el voleu.

 

PARA QUE YO ME LLAME ÁNGEL GONZÁLEZ

Para que yo me llame Ángel González,
para que mi ser pese sobre el suelo,
fue necesario un ancho espacio
y un largo tiempo:
hombres de todo el mar y toda tierra,
fértiles vientres de mujer, y cuerpos
y más cuerpos, fundiéndose incesantes
en otro cuerpo nuevo.
Solsticios y equinoccios alumbraron
con su cambiante luz, su vario cielo,
el viaje milenario de mi carne
trepando por los siglos y los huesos.
De su pasaje lento y doloroso
de su huida hasta el fin, sobreviviendo
naufragios, aferrándose
al último suspiro de los muertos,
yo no soy más que el resultado, el fruto,
lo que queda, podrido, entre los restos;
esto que veis aquí,
tan sólo esto:
un escombro tenaz, que se resiste
a su ruina, que lucha contra el viento,
que avanza por caminos que no llevan
a ningún sitio. El éxito
de todos los fracasos. La enloquecida
fuerza del desaliento…