17 de juliol: Epifania en pwp

Avui la Mare Natura m’ha parlat a través d’un Power Point.

M’ha dit que he de fer coses bones per les persones que tinc al voltant perquè ella ha fet per a mi una platja del Carib, de la qual m’adjuntava una foto. També m’ha fet el Perito Moreno i la selva Amazònica; per últim, m’ha fet dos dofins que salten sobre les ones marines, jo ja tinc un gos, i no tinc la banyera prou gran per posar-hi dos dofins, però no voldria ser desagraïda, ja veuré com me les arreglo.

Com podeu comprendre, encara estic en shock per la rebel·lació de la senyora Natura que, a sobre, m’ha retret que vagi a caçar cèrvols furtivament i que mati foques.

Jo crec que ha estat una mica injusta, perquè no recordo haver matat cap foca últimament, ni tan sols porto abrics de pell, tinc un anorak del Zara que segur que no és biodegradable, però d’aquí a maltractar animals, hi ha un bon tros.

D’acord que sempre em faig un embolic quan separo la brossa i se’m colen les closques dels ous als envasos, i que no tinc paleta de matar mosques, les mato amb insecticida, però jo no tinc cap fàbrica, per tant, aquelles emissions de CO2 de les que m’ha acusat no són culpa meva, està mal informada.

Em sembla que des de que la Natura té correu electrònic i es dedica a esbroncar la gent via Power Point se li ha fet mal caràcter, potser hauria d’entrar en un xat de contactes per conèixer gent nova, hi ha molta gent que utilitza Internet com ella, sense anar més lluny, la Verge de Guadalupe es cola al meu correu cada quinze dies aproximadament demanant-me que la reenvii a vint persones si no vull acabar sent una indigent que demana caritat a la porta del Mercadona.

Les noves tecnologies han trastocat la separació entre les coses humanes i les divines, abans havies d’anar a missa per parlar amb Déu, ara et parla ell directament a una velocitat de 54 Mbps.

1 de juliol: INTEL·LECTUALS I ACUSADORS

Quan el jueu Alfred Dreyfus va ser acusat injustament de traïció a la França de finals XIX, el gran Émile Zola va escriure el cèlebre article “J’accuse” (Jo acuso) en el que, a més de destapar un cas escandalós d’antisemitisme, va tenir la genialitat d’idear un dels conceptes que faria més fortuna en el desafortunat segle XX que estava a punt d’estrenar: INTELECTUAL

Zola va voler fer un intel·ligent ús econòmic del llenguatge, i va voler referir-se a les persones del món de la cultura, la ciència i l’art que donaven suport a l’alliberació del capità Dreyfus. El terme va ser un èxit i a partir d’aquell moment es va començar a utilitzar normalment.

Molt de temps després de que el món s’hagués oblidat de Dreyfus, de Zola, del J’accuse i, per què no dir-ho, també del segle XIX, el terme intel·lectual gaudeix d’un sentit molt més ampli, cito la RAE omniscient per treure’n un significat actual més o menys oficial: 

3. adj. Dedicado preferentemente al cultivo de las ciencias y las letras. U. m. c. s.

Noteu que la RAE omniscient és molt procliu a les abreviatures, U.m.c.s. significa úsase más como sustantivo, noteu també, que no incloc la definició del diccionari de l’IEC, que sí que és més exacta, però que ja veureu que no correspon al que ens ocupa, a més, és el meu petit homenatge a don Víctor García de la Concha.

Tanta explicació sobre l’origen i la raó de ser dels intel·lectuals ve de que se m’han posat els pèls de punta amb tot això dels milers d’u.m.c.s. que s’han adherit al Manifiesto en defensa del castellano. En principi, vaig dubtar (com Monzó) de que hi hagi tants intel·lectuals a Espanya, però llegint detingudament els noms dels adherits he vist que potser el concepte d’intel·lectual ha variat una mica respecte a l’origen; una servidora defensa la llibertat d’us del parlant, però podríem dir que en la definició d’intel·lectual s’han ampliat els camps i ara hi caben també toreros, músics, dibuixants de tires còmiques, presidents de clubs de futbol, polítics, seleccionadors nacionals, jugadors d’handbol, empresaris, cuiners i dissenyadors de moda.

No entraré en qui ha de ser i que no ha de ser intel·lectual, que cadascú decideixi, però potser, com que no sóc intel·lectual (almenys fins que no entri a la junta de l’Amposta C.F.) tampoc tinc dret a opinar sobre el Manifiesto o la meva opinió no tindrà cap valor; però com a filòloga de la llengua que defensa el Manifiesto i parlant habitual (gairebé exclusiva) de la llengua que ataca el Manifiesto crec que m’he de manifestar.

El problema és que jo no tinc cap conflicte lingüístic, potser sóc una rara avis, però puc viure tranquil·lament sent totalment catalanoparlant, i m’he pogut llicenciar en Filologia Hispànica a la universitat de Tarragona, i prefereixo llegir en castellà i escriure en català, prefereixo a Lorca abans que a Eugeni d’Ors i a Eugeni d’Ors abans que a Pablo Neruda. I tot i amb això, i sense ser intel·lectual em despreocupo de la llengua que parla l’altre, perquè si ens hem d’entendre, ja trobarem la manera, a més, últimament estic per afegir a la meva llista interna d’oxímorons l’expressió Política Lingüística.

3 d’abril: NEOLOGISMES ESPORTIUS

La creativitat lingüística és una de les coses més sorprenents de què disposa l’ésser humà. Chomsky, que és un bon home que sap de tot, va arribar a explicar per què els humans som capaços de crear (o generar) paraules i expressions que no havíem sentit mai abans.

Per aquells que encara intenten treure l’entrellat de la gramàtica generativa, la teoria de la traça i els subjectes pro, Chomsky és un geni en el mateix sentit que ho és, per incomprensible, l’escriptura automàtica de Dalí o el debat de Supervivientes.

Les ultimes perles de la gramàtica generativa que he descobert són referents als esports. Ja se sap que a qui no li agrada el futbol, ni el pàdel, ni tan sols el frontó, s’ha de buscar noves formes d’expressió esportiva. I d’aquí han sorgit el Canicross i el Kitebuggy.

El Canicross, per molt estrany que pugui semblar, no és fer cross mentre es juga a caniques (allò del pito, peu i tute ja està en franca davallada), sinó que consisteix a córrer amb el gos lligat a la cintura.

La referència cultural d’aquest esport es remunta als romans (per això l’arrel llatina cani-)  que passejaven el gos corrent al trot per a que la guàrdia pretoriana no els enxampés quan els perseguia per no recollir les caques que deixaven els animalets a la porta del Coliseu.

 

El Kitebuggy, en canvi és d’origen anglosaxó, com molt bé indica el seu nom, i cito un expert per definir-lo: “Son uns carts (cotxes) o buggy’s on el conductor va lligat a una vela o petit parapent, per desplaçar-se”.

Aquest esport és el germà sostenible de la Fòrmula 1, ja que l’automòbil utilitza energia renovable. Com a precedent cultural, ens hem de remuntar, òbviament, a la conquesta del Nou Món, ja que aquest tipus de vehicle l’utilitzaven els conqueridors d’Amèrica Central per transportar l’or dels maies cap als vaixells que anaven a Espanya.

L’invent no va funcionar perquè tothom sap que l’or pesa més que l’aire, però va impressionar molt a Moctezuma que el va canviar per setze llames i una dotzena de pilotes de rugby.

Mentre aneu incloent aquests dons nous conceptes al vostre lexicó mental, jo vaig pensant en un nom adequat per l’esport que he practicat més aquesta setmana santa: asseure’m a taula a menjar bull i llonganissa.

28 de febrer: Elegir el que llegim

Avui, volia explicar el col·lapse mental que ens porta tanta campanya, i com li he recomanat al Pep que se’n vagi de retir espiritual al Roselló per a que no acabi votant coses estranyes el dia 9. Estava jo pensant en tot això quan m’he posat a xafardejar el que altri compra al Círculo de Lectores (adoneu-vos els estressats que no hi ha E al davant de la paraula).  Quan he vist el títol de la novel·la de Altri li he preguntat amb tot el meu elitisme despreciador i pedant (obro cometes): “Això llegeixes?”.

I Altri m’ha contestat amb tota la calma que el caracteritza que evidentment llegeix novel·les de Dragones y Mazmorras perquè així no pensa. La frase no lapidària, sinó demolidora ha anat acompanyada de tot un al·legat (no més alentador), que en essència cantava les virtuts de llegir per matar les hores. Ha acabat amb la sentència (obro cometes): “Què vols? Que lligigue coses que em fan pensar?” (noteu aquí la transcripció dialectal).

No, sens dubte que no, no li desitjo a ningú un mal tan gran com el de llegir llibres que el facin reflexionar sobre alguna cosa. El que vull és que tothom pugui aficionar-se a la novel·la rosa sempre i quant no acabi pensant en les seva vida sexual, a la novel·la negra si no acaba pensant en que vivim en un món violent, a la novel·la històrica si això no el fa pensar com ha canviat el món des de la Revolució Francesa, a la novel·la còmica si no acaba pensant que tots ens en riem de nosaltres mateixos i als contes de Teo si no acaba pensant que la infància és el paradís perdut.

Llegiu doncs, però tan aviat com comenceu a pensar, tanqueu el llibre i poseu España Directo.

15 de febrer: DIVENDRES

Un divendres com un altre, les set de la tarda, i aqui estic, al meu cutxitril amb vidres enlloc de parets, després d’haver-me passat una hora pintant 10 mapes d’Amposta i escrivint qualsevol vanalitat sobre una conferència de l’Àvia Remei (quan es jubilarà aquesta dona?).

M’arriba la propaganda del PSC per a la Revista Amposta i és com si sabés quant em repateja treballar un divendres a la tarda: “Lluïsa Lizárraga. La Catalunya optimista”… Sí, bé, com a mínim aquí no hi ha ningú més i puc tenir la música a tota pastilla, això és mirar-s’ho amb optimisme. Mentre Guns ‘n Roses canten al Sweet Child que porten dins jo llegeixo el mail que em promet una quadricomia que es redueix a blanc, negre i roig…sí, clar, optimista.

Tres colors són quasi quatre.