Nuriade’s World

Rebo al correu de la feina una notícia de l’organització de la Capital de la Cultura Catalana. Ja se sap, Amposta va ser capital l’any 2006, i una de les herències que hem rebut per haver ostentat tan magnífic títol és el de rebre els newsletter de l’organització.

Avui, en concret m’informen de que una votació popular de 137.622 persones de tot el continent europeu han votat els 50 personatges que més han influït en la cultura europea.

I què han fet amb totes les votacions? Estava clar, una altra llista. Em començo a preocupar perquè veig que últimament hi ha una mena d’obsessió en posar coses en llistes numerades. Jo, a banda de la llista de la compra, la llista electoral i la dels 40 principals, no en veig la utilitat a cap, però sempre les llegeixo, m’imagino que deu ser per la curiositat femenina de veure què fan els altres, o per allò de buscar les valles al jardí.

Primera sorpresa (que en realitat no ho és) cap espanyol, ni català, als 10 primers llocs.

Segona sorpresa (que sí que ho és) el primer espanyol, al número 17 és Picasso, per davant de Cervantes.

A més, Güttenberg no està entre els 10 primers, cosa estanya si se suposa que el criteri és influència en la cultura. Maquiavel tanca la llista, per darrera del papa Joan Pau II, de John Lennon i del fundador dels boy-scouts.

En el pla religiós, Erasme de Rotterdam està per davant dels dos papes que surten a la llista, i més avall hi ha Luter, la cosa queda equilibrada, igual de catòlics que de reformistes.

El pobre Darwin no ha pogut fer honor a la seva pròpia llei de conservació natural i queda a la segona meitat del rànquing; segons ell mateix va establir, queda abocat a l’extinció.

La filosofia, que és una matèria àrdua, s’obre amb Sòcrates, de qui no ens ha arribat ni un sol text, i oblida tot el pensament posterior fins la il·lustració.

I els invents de la nostra cultura: la impremta, el radi, el cinema, la dinamita i l’encicliopèdia; oblideu el telèfon, la televisió, l’electricitat, la democràcia, la màquina de vapor i la maquineta d’afaitar.

Per últim, només remarcar que el personatge que més ha influït en la cultura europea de tots els temps és Leonardo da Vinci…si jo fos malpensada diria que on diu Da Vinci hem de llegir Dan Brown…per davant de Newton, de Freud, de Voltaire i de Rosseau.

 

A continuació us poso la llista per a que digueu la vostra.

 

1 - Leonardo da Vinci

2 - Shakespeare

3 -  W.A. Mozart

4 - Albert Einstein

5 - Sòcrates

6 - Johann Goethe

7 - Galileo Galilei

8 - Carlemany

9 - Erasme de Rotterdam

10 - Fyodor Dostoievski

11 - Johannes Gutenberg

12 - Kant

13 – Miquel Àngel

14 - Beethoven

15 - Molière

16 - Isaac Newton

17 - Picasso ­

18 - Sigmund Freud

19 - Miguel de Cervantes

20 - Marie Curie

21 - Lumière

22 – Joan XXIII

23 – Joan Pau II

24 - Lleó Tolstoi

25 - Charles Darwin

26 – Martí Luter

27 - Charles Dickens

28 - Rousseau

29 - Jules Verne

30 - Le Corbusier

31 - Ramón Llull

32 - Alfred Nobel

33 - Voltaire

34 - René Descartes

35 - Karl Marx

36 - Friedrich Nietzsche

37 - Dante Alighieri

38 - Charles Chaplin

39 - Henri Dunant

40 - Denis Diderot

41 - Simone de Beauvoir

42 - Fernando Pessoa

43 - Pierre Coubertain

44 - Pau Casals

45 - Melina Mercouri

46 - Baden Powell

47 - John Lennon

48 - Velázquez

49 - Ingmar Bergman

50 - Maquiavel

He llegit al blog Zurda Siniestra una crítica a la llista de les 100 millors novel·les en llengua castellana que va elaborar la revista Semana,.Que ningú s’exalti, és al revista Semana que s’edita a Colòmbia, no la espanyola, que està més preocupada per Telma Ortiz.

Totes les llistes sobre les coses millors i pitjors tenen partidaris i detractors, uns estarem més d’acord amb unes novel·les, altres creurem que n’hi ha que falten, o que sobren. El meu cas, però, té un punt molt preocupant: de 100 novel·les me n’he llegit un total de quatre, i damunt, aquestes quatre no estan les primeres del rànquing (en concret m’he llegit la 13, la 44, la 88 i la 93. Si hagués de fer un rànquing sobre les100 novel·les que més m’han agradat, potser només inclouria la 13…

Tot això pot significar diverses coses:

 

1)      Que sóc una inculta i que no llegeixo novel·les obligades

2)      Que els experts que han invertit el seu valuós temps en fer la llista (i que en saben més que jo) tenen uns gustos diferents als meus

3)      Que no m’agraden en general les novel·les en castellà del darrer quart de segle.

4)      Que m’hauria de comprar la revista Semana i la Qué leer? (per allò d’estar a la última)

5)      Que m’he de conscienciar de que, es miri com es miri, García Márquez és la millor ploma que ha donat el segle XX de les lletres hispàniques seguit de prop per Javier Marías.

 

 

Dit tot això, i com que el meu bagatge lector ha resultat bastant pobre, passo a enumerar aquelles novel·les que no surten a la llista de les millors i amb raó:

 

…

 

Bé, mireu-vos les lectures obligatòries Introducción a la literatura del siglo XX i de Ultimos decenios de la literatura española del siglo XX, Facultat de Lletres, URV i ja us en fareu una idea bastant exacta…

Ahir al diari anava aquest article de l’Albert Om. El senyor Tom no és un dels meus preferits, però aquesta contraportada de l’Avui és simplement brillant. El dedico als periodistes, periolistos, filofriquis, antisitema, socis del Barça, votants de l’Ariel Santamaria i a tots aquells que “esmerçen els seus esforços en la recerca del mot escaient”

UN MALSON

He tingut un malson. Les paraules es revoltaven contra els periodistes perquè sempre les utilitzàvem de la mateixa manera. Sempre els mateixos tòpics. Fins que va arribar la revolta. I amb ella, el caos.

Era un món, aquest del malson, on la polèmica no estava servida. Si algú la volia, s’havia d’aixecar i anar-la a buscar. Un món on les reaccions a les morts dels personatges públics es feien esperar hores i hores. Potser perquè l’actualitat no era rabiosa. Potser perquè tampoc saltaven les notícies ni ballaven els diputats.

Era un món on les tertúlies matinals no prenien el pols a l’actualitat. On els telenotícies no obrien amb pàgina internacional ni canviaven de tema anant a un altre ordre de coses.I sí, a l’estiu els boscos continuaven cremant, però el panorama que descrivien els enviats especials no era dantesc. Aquests mateixos professionals, unes hores més tard, connectaven en directe des de festivals de música que no eren cita obligada de res i que es feien en marcs absolutament comparables a qualsevol altre.

En aquest món on les paraules s’havien revoltat contra nosaltres, els periodistes, queien galledes d’aigua, però no era freda; amb prou feines era tèbia tirant a calenta. Era un món on el mea culpa tothom el desentonava i on tots els extrems, absolutament tots, es podien confirmar. Un món on la gent brillava amb llum aliena. On els protagonistes de la informació eren vegetarians i posaven tota la verdura a la graella. El mateix món on es posava el dit al cel i el crit a la nafra. On sempre plovia a gust de tothom. On no es trencaven llances ni es pagaven plats trencats. On les lluites no eren intestines. Ni les tornades esgraonades. Ni es donaven marges prudencials de res i ni de bon tros 100 dies de rigor.

Aviat ho entendreu: era un món tan estrany que s’afegia ferro a l’assumpte i es treia llenya del foc.I sí, en aquest món també hi havia eleccions, però no eren la gran festa de la democràcia. I sí, també anaven precedides d’una campanya, però sense tret de sortida ni recta final. I la realitat sempre empatava amb la ficció, per bé que el Barça ja tenia una orella i part de l’altra a la semifinal de la Champions. Però ja se sap: el futbol no és així.I d’aquesta manera, amb un curt etcètera de tòpics desmuntats, continuava aquest malson on les paraules s’havien revoltat contra nosaltres, els periodistes.

Fins que a mitjanit em vaig despertar de cop, entresuat, per mirar quina hora era; ja se sap, a la tele el temps és plata.

Aquestes festes de Nadal, que no vacances, he acabat de llegir “El Hereje” de Miguel Delibes. M’ha semblat una molt bona novel·la, i un exemple de que es pot escriure novel·la històrica sense caure en tòpics, errors de documentació o documentació excessiva.

M’explico, moltes novel·les històriques que es publiquen actualment són un recull de dades històriques sense una bona història que les sustenti. Podríem dir que l’argument queda subordinat a l’ambientació, i encara que se’ns descriuen amb detall els esdeveniments, els costums i les tradicions, ens trobem històries poc treballades, personatges plans, solucions infantils a la trama.

Sabem, per exemple que Noah Gordon és un expert en el que respecta a l’expulsió dels jueus sota el regnat dels dos Catòlics, i que l’home ha llegit més d’un tractat de medicina del segle XV. Però no ens quedem amb res més, no ens arriben els seus personatges, ni les experiències que aquests viuen.

Aquest no és el cas de Delibes, que en aquesta novel·la, l’última que ha publicat fins ara, ens parla d’una crisi de fe, de les reserves que provoca en un home de fermes conviccions religioses la professió de la fe, els rituals del catolicisme, el sentiment de culpa al que sembla que s’han de sentir abocats tots els catòlics sense excepció. I a causa d’això, el protagonista, Cipriano Salcedo, experimenta una forta crisi de conviccions i valors fins que troba una interpretació religiosa més basada en l’essència, més adequada a les seves necessitats i que defensarà fins les últimes conseqüències.

Per explicar això, Delibes ha trobat un bon context en l’Espanya de la Contrarreforma, en la ciutat de Valladolid que tan bé coneix i en les creences de Luter i Erasme; ha agafat personatges reals i moments històrics concrets, com el primer acte de fe que va tenir lloc a la ciutat l’any 1559 i, servint-se d’això, ha explicat la història d’un home en guerra amb sí mateix que prefereix la mort a la foguera abans que traicionar les seves conviccions.

Una lectura, en definitiva, que ens recorda que l’ambientació històrica pot acompanyar i enriquir una novel·la sense que decreixi la qualitat literària, quelcom que ja havíem descobert amb Marguerite Yourcenar i que ens torna a portar la vida d’aquest imaginari Cipriano Salcedo, personatge de creació i tan real a la vegada.

Llegeixo al bloc del Frede tot això del cànon amb què volen gravar els reproductors d’mp3, els escàners, impressores i demés aparells diabòlics que ja se sap que són la mà del dimoni i de la pobresa pecuniària dels artistes.

Ell, que és home informat, ens diu quin augment suposarà per a les nostres butxaques l’adquisició d’aquests productes malèfics. Jo crec que és una qüestió de concepte amb bones dosis d’egoisme en estat pur per part nostra. Per què no concebem aquesta pujada de preus, aquest impost directe, com una contribució desinteressada com les que fem per Nadal a les ONG’s?

De fet, l’únic que es pretén és que els artistes no surtin perjudicats quan persones malintencionades com nosaltres, fent mal ús de la tecnologia, fotocopiem una pàgina de l’últim llibre d’Ana Rosa Quintana, perdó, volia del primer, el que va escriure fa uns anys, aquell que en realitat no va escriure… Ja m’enteneu.

O sigui que, ben pensat, el que fem és el mateix que feia Mecenas amb els poetes llatins, si ell finançava l’Eneida de Virgili, nosaltres financem l’últim disc de Bustamante, o l’última requeteversió de boleros trillats de Tamara.

Així, els nostres artistes no s’hauran de veure obligats a tocar a les estacions del metro, podran pagar-se els vols a Miami (que es veu que s’ha d’anar a gravar allà perquè hi ha més bona sonoritat) i els escriptors podran continuar publicant els mateixos llibres que fa tres anys, però canviant les tapes i vendre’ls a 55 euros. Està clar. Que els llibres es puguin descarregar en pdf no vol dir que te’ls puguis imprimir impunement per no cremar-te la vista.

I és que si copiem un CD, fotocopiem, imprimim, o ens guardem a l’USB la feina que ens hem d’emportar a casa, estem cometent un delicte contra la propietat intel·lectual. Clar, un quilo de peix a 50 euros no és un robatori.