Nuriade’s World

UNOS CUERPOS SON COMO FLORES

 

Unos cuerpos son como flores,
otros como puñales,
otros como cintas de agua;
pero todos, temprano o tarde,
serán quemaduras que en otro cuerpo se agranden,
convirtiendo por virtud del fuego a una piedra en un
hombre.
Pero el hombre se agita en todas direcciones,
sueña con libertades, compite con el viento,
hasta que un día la quemadura se borra,
volviendo a ser piedra en el camino de nadie.
Yo, que no soy piedra, sino camino
que cruzan al pasar los pies desnudos,
muero de amor por todos ellos;
les doy mi cuerpo para que lo pisen,
aunque les lleve a una ambición o a una nube,
sin que ninguno comprenda
que ambiciones o nubes
no valen un amor que se entrega.

 

Luis Cernuda

Quan el jueu Alfred Dreyfus va ser acusat injustament de traïció a la França de finals XIX, el gran Émile Zola va escriure el cèlebre article “J’accuse” (Jo acuso) en el que, a més de destapar un cas escandalós d’antisemitisme, va tenir la genialitat d’idear un dels conceptes que faria més fortuna en el desafortunat segle XX que estava a punt d’estrenar: INTELECTUAL

Zola va voler fer un intel·ligent ús econòmic del llenguatge, i va voler referir-se a les persones del món de la cultura, la ciència i l’art que donaven suport a l’alliberació del capità Dreyfus. El terme va ser un èxit i a partir d’aquell moment es va començar a utilitzar normalment.

Molt de temps després de que el món s’hagués oblidat de Dreyfus, de Zola, del J’accuse i, per què no dir-ho, també del segle XIX, el terme intel·lectual gaudeix d’un sentit molt més ampli, cito la RAE omniscient per treure’n un significat actual més o menys oficial: 

3. adj. Dedicado preferentemente al cultivo de las ciencias y las letras. U. m. c. s.

Noteu que la RAE omniscient és molt procliu a les abreviatures, U.m.c.s. significa úsase más como sustantivo, noteu també, que no incloc la definició del diccionari de l’IEC, que sí que és més exacta, però que ja veureu que no correspon al que ens ocupa, a més, és el meu petit homenatge a don Víctor García de la Concha.

Tanta explicació sobre l’origen i la raó de ser dels intel·lectuals ve de que se m’han posat els pèls de punta amb tot això dels milers d’u.m.c.s. que s’han adherit al Manifiesto en defensa del castellano. En principi, vaig dubtar (com Monzó) de que hi hagi tants intel·lectuals a Espanya, però llegint detingudament els noms dels adherits he vist que potser el concepte d’intel·lectual ha variat una mica respecte a l’origen; una servidora defensa la llibertat d’us del parlant, però podríem dir que en la definició d’intel·lectual s’han ampliat els camps i ara hi caben també toreros, músics, dibuixants de tires còmiques, presidents de clubs de futbol, polítics, seleccionadors nacionals, jugadors d’handbol, empresaris, cuiners i dissenyadors de moda.

No entraré en qui ha de ser i que no ha de ser intel·lectual, que cadascú decideixi, però potser, com que no sóc intel·lectual (almenys fins que no entri a la junta de l’Amposta C.F.) tampoc tinc dret a opinar sobre el Manifiesto o la meva opinió no tindrà cap valor; però com a filòloga de la llengua que defensa el Manifiesto i parlant habitual (gairebé exclusiva) de la llengua que ataca el Manifiesto crec que m’he de manifestar.

El problema és que jo no tinc cap conflicte lingüístic, potser sóc una rara avis, però puc viure tranquil·lament sent totalment catalanoparlant, i m’he pogut llicenciar en Filologia Hispànica a la universitat de Tarragona, i prefereixo llegir en castellà i escriure en català, prefereixo a Lorca abans que a Eugeni d’Ors i a Eugeni d’Ors abans que a Pablo Neruda. I tot i amb això, i sense ser intel·lectual em despreocupo de la llengua que parla l’altre, perquè si ens hem d’entendre, ja trobarem la manera, a més, últimament estic per afegir a la meva llista interna d’oxímorons l’expressió Política Lingüística.

Rebo al correu de la feina una notícia de l’organització de la Capital de la Cultura Catalana. Ja se sap, Amposta va ser capital l’any 2006, i una de les herències que hem rebut per haver ostentat tan magnífic títol és el de rebre els newsletter de l’organització.

Avui, en concret m’informen de que una votació popular de 137.622 persones de tot el continent europeu han votat els 50 personatges que més han influït en la cultura europea.

I què han fet amb totes les votacions? Estava clar, una altra llista. Em començo a preocupar perquè veig que últimament hi ha una mena d’obsessió en posar coses en llistes numerades. Jo, a banda de la llista de la compra, la llista electoral i la dels 40 principals, no en veig la utilitat a cap, però sempre les llegeixo, m’imagino que deu ser per la curiositat femenina de veure què fan els altres, o per allò de buscar les valles al jardí.

Primera sorpresa (que en realitat no ho és) cap espanyol, ni català, als 10 primers llocs.

Segona sorpresa (que sí que ho és) el primer espanyol, al número 17 és Picasso, per davant de Cervantes.

A més, Güttenberg no està entre els 10 primers, cosa estanya si se suposa que el criteri és influència en la cultura. Maquiavel tanca la llista, per darrera del papa Joan Pau II, de John Lennon i del fundador dels boy-scouts.

En el pla religiós, Erasme de Rotterdam està per davant dels dos papes que surten a la llista, i més avall hi ha Luter, la cosa queda equilibrada, igual de catòlics que de reformistes.

El pobre Darwin no ha pogut fer honor a la seva pròpia llei de conservació natural i queda a la segona meitat del rànquing; segons ell mateix va establir, queda abocat a l’extinció.

La filosofia, que és una matèria àrdua, s’obre amb Sòcrates, de qui no ens ha arribat ni un sol text, i oblida tot el pensament posterior fins la il·lustració.

I els invents de la nostra cultura: la impremta, el radi, el cinema, la dinamita i l’encicliopèdia; oblideu el telèfon, la televisió, l’electricitat, la democràcia, la màquina de vapor i la maquineta d’afaitar.

Per últim, només remarcar que el personatge que més ha influït en la cultura europea de tots els temps és Leonardo da Vinci…si jo fos malpensada diria que on diu Da Vinci hem de llegir Dan Brown…per davant de Newton, de Freud, de Voltaire i de Rosseau.

 

A continuació us poso la llista per a que digueu la vostra.

 

1 - Leonardo da Vinci

2 - Shakespeare

3 -  W.A. Mozart

4 - Albert Einstein

5 - Sòcrates

6 - Johann Goethe

7 - Galileo Galilei

8 - Carlemany

9 - Erasme de Rotterdam

10 - Fyodor Dostoievski

11 - Johannes Gutenberg

12 - Kant

13 – Miquel Àngel

14 - Beethoven

15 - Molière

16 - Isaac Newton

17 - Picasso ­

18 - Sigmund Freud

19 - Miguel de Cervantes

20 - Marie Curie

21 - Lumière

22 – Joan XXIII

23 – Joan Pau II

24 - Lleó Tolstoi

25 - Charles Darwin

26 – Martí Luter

27 - Charles Dickens

28 - Rousseau

29 - Jules Verne

30 - Le Corbusier

31 - Ramón Llull

32 - Alfred Nobel

33 - Voltaire

34 - René Descartes

35 - Karl Marx

36 - Friedrich Nietzsche

37 - Dante Alighieri

38 - Charles Chaplin

39 - Henri Dunant

40 - Denis Diderot

41 - Simone de Beauvoir

42 - Fernando Pessoa

43 - Pierre Coubertain

44 - Pau Casals

45 - Melina Mercouri

46 - Baden Powell

47 - John Lennon

48 - Velázquez

49 - Ingmar Bergman

50 - Maquiavel

Todas las cartas de amor son
ridículas.
No serían cartas de amor si no fueran
ridículas.

También escribí en mis tiempos cartas de amor,
como las demás,
ridículas.

La cartas de amor, si hay amor,
tienen que ser
ridículas.

Pero, al final,
sólo las criaturas que nunca han escrito
cartas de amor
son las que son
ridículas.

La verdad es que hoy
mis recuerdos
de aquellas cartas de amor
son los que son
ridículos.

(Todas las palabras esdrújulas,
igual que los sentimientos esdrújulos,
son naturalmente
ridículas.)

Fernando Pessoa (Álvaro de Campos)