1 de juliol: INTEL·LECTUALS I ACUSADORS

Quan el jueu Alfred Dreyfus va ser acusat injustament de traïció a la França de finals XIX, el gran Émile Zola va escriure el cèlebre article “J’accuse” (Jo acuso) en el que, a més de destapar un cas escandalós d’antisemitisme, va tenir la genialitat d’idear un dels conceptes que faria més fortuna en el desafortunat segle XX que estava a punt d’estrenar: INTELECTUAL

Zola va voler fer un intel·ligent ús econòmic del llenguatge, i va voler referir-se a les persones del món de la cultura, la ciència i l’art que donaven suport a l’alliberació del capità Dreyfus. El terme va ser un èxit i a partir d’aquell moment es va començar a utilitzar normalment.

Molt de temps després de que el món s’hagués oblidat de Dreyfus, de Zola, del J’accuse i, per què no dir-ho, també del segle XIX, el terme intel·lectual gaudeix d’un sentit molt més ampli, cito la RAE omniscient per treure’n un significat actual més o menys oficial: 

3. adj. Dedicado preferentemente al cultivo de las ciencias y las letras. U. m. c. s.

Noteu que la RAE omniscient és molt procliu a les abreviatures, U.m.c.s. significa úsase más como sustantivo, noteu també, que no incloc la definició del diccionari de l’IEC, que sí que és més exacta, però que ja veureu que no correspon al que ens ocupa, a més, és el meu petit homenatge a don Víctor García de la Concha.

Tanta explicació sobre l’origen i la raó de ser dels intel·lectuals ve de que se m’han posat els pèls de punta amb tot això dels milers d’u.m.c.s. que s’han adherit al Manifiesto en defensa del castellano. En principi, vaig dubtar (com Monzó) de que hi hagi tants intel·lectuals a Espanya, però llegint detingudament els noms dels adherits he vist que potser el concepte d’intel·lectual ha variat una mica respecte a l’origen; una servidora defensa la llibertat d’us del parlant, però podríem dir que en la definició d’intel·lectual s’han ampliat els camps i ara hi caben també toreros, músics, dibuixants de tires còmiques, presidents de clubs de futbol, polítics, seleccionadors nacionals, jugadors d’handbol, empresaris, cuiners i dissenyadors de moda.

No entraré en qui ha de ser i que no ha de ser intel·lectual, que cadascú decideixi, però potser, com que no sóc intel·lectual (almenys fins que no entri a la junta de l’Amposta C.F.) tampoc tinc dret a opinar sobre el Manifiesto o la meva opinió no tindrà cap valor; però com a filòloga de la llengua que defensa el Manifiesto i parlant habitual (gairebé exclusiva) de la llengua que ataca el Manifiesto crec que m’he de manifestar.

El problema és que jo no tinc cap conflicte lingüístic, potser sóc una rara avis, però puc viure tranquil·lament sent totalment catalanoparlant, i m’he pogut llicenciar en Filologia Hispànica a la universitat de Tarragona, i prefereixo llegir en castellà i escriure en català, prefereixo a Lorca abans que a Eugeni d’Ors i a Eugeni d’Ors abans que a Pablo Neruda. I tot i amb això, i sense ser intel·lectual em despreocupo de la llengua que parla l’altre, perquè si ens hem d’entendre, ja trobarem la manera, a més, últimament estic per afegir a la meva llista interna d’oxímorons l’expressió Política Lingüística.