17 de juliol: Epifania en pwp

Avui la Mare Natura m’ha parlat a través d’un Power Point.

M’ha dit que he de fer coses bones per les persones que tinc al voltant perquè ella ha fet per a mi una platja del Carib, de la qual m’adjuntava una foto. També m’ha fet el Perito Moreno i la selva Amazònica; per últim, m’ha fet dos dofins que salten sobre les ones marines, jo ja tinc un gos, i no tinc la banyera prou gran per posar-hi dos dofins, però no voldria ser desagraïda, ja veuré com me les arreglo.

Com podeu comprendre, encara estic en shock per la rebel·lació de la senyora Natura que, a sobre, m’ha retret que vagi a caçar cèrvols furtivament i que mati foques.

Jo crec que ha estat una mica injusta, perquè no recordo haver matat cap foca últimament, ni tan sols porto abrics de pell, tinc un anorak del Zara que segur que no és biodegradable, però d’aquí a maltractar animals, hi ha un bon tros.

D’acord que sempre em faig un embolic quan separo la brossa i se’m colen les closques dels ous als envasos, i que no tinc paleta de matar mosques, les mato amb insecticida, però jo no tinc cap fàbrica, per tant, aquelles emissions de CO2 de les que m’ha acusat no són culpa meva, està mal informada.

Em sembla que des de que la Natura té correu electrònic i es dedica a esbroncar la gent via Power Point se li ha fet mal caràcter, potser hauria d’entrar en un xat de contactes per conèixer gent nova, hi ha molta gent que utilitza Internet com ella, sense anar més lluny, la Verge de Guadalupe es cola al meu correu cada quinze dies aproximadament demanant-me que la reenvii a vint persones si no vull acabar sent una indigent que demana caritat a la porta del Mercadona.

Les noves tecnologies han trastocat la separació entre les coses humanes i les divines, abans havies d’anar a missa per parlar amb Déu, ara et parla ell directament a una velocitat de 54 Mbps.

4 de juliol: TORNO A TENIR EL DIA POÈTIC

UNOS CUERPOS SON COMO FLORES

 

Unos cuerpos son como flores,
otros como puñales,
otros como cintas de agua;
pero todos, temprano o tarde,
serán quemaduras que en otro cuerpo se agranden,
convirtiendo por virtud del fuego a una piedra en un
hombre.
Pero el hombre se agita en todas direcciones,
sueña con libertades, compite con el viento,
hasta que un día la quemadura se borra,
volviendo a ser piedra en el camino de nadie.
Yo, que no soy piedra, sino camino
que cruzan al pasar los pies desnudos,
muero de amor por todos ellos;
les doy mi cuerpo para que lo pisen,
aunque les lleve a una ambición o a una nube,
sin que ninguno comprenda
que ambiciones o nubes
no valen un amor que se entrega.

 

Luis Cernuda

1 de juliol: INTEL·LECTUALS I ACUSADORS

Quan el jueu Alfred Dreyfus va ser acusat injustament de traïció a la França de finals XIX, el gran Émile Zola va escriure el cèlebre article “J’accuse” (Jo acuso) en el que, a més de destapar un cas escandalós d’antisemitisme, va tenir la genialitat d’idear un dels conceptes que faria més fortuna en el desafortunat segle XX que estava a punt d’estrenar: INTELECTUAL

Zola va voler fer un intel·ligent ús econòmic del llenguatge, i va voler referir-se a les persones del món de la cultura, la ciència i l’art que donaven suport a l’alliberació del capità Dreyfus. El terme va ser un èxit i a partir d’aquell moment es va començar a utilitzar normalment.

Molt de temps després de que el món s’hagués oblidat de Dreyfus, de Zola, del J’accuse i, per què no dir-ho, també del segle XIX, el terme intel·lectual gaudeix d’un sentit molt més ampli, cito la RAE omniscient per treure’n un significat actual més o menys oficial: 

3. adj. Dedicado preferentemente al cultivo de las ciencias y las letras. U. m. c. s.

Noteu que la RAE omniscient és molt procliu a les abreviatures, U.m.c.s. significa úsase más como sustantivo, noteu també, que no incloc la definició del diccionari de l’IEC, que sí que és més exacta, però que ja veureu que no correspon al que ens ocupa, a més, és el meu petit homenatge a don Víctor García de la Concha.

Tanta explicació sobre l’origen i la raó de ser dels intel·lectuals ve de que se m’han posat els pèls de punta amb tot això dels milers d’u.m.c.s. que s’han adherit al Manifiesto en defensa del castellano. En principi, vaig dubtar (com Monzó) de que hi hagi tants intel·lectuals a Espanya, però llegint detingudament els noms dels adherits he vist que potser el concepte d’intel·lectual ha variat una mica respecte a l’origen; una servidora defensa la llibertat d’us del parlant, però podríem dir que en la definició d’intel·lectual s’han ampliat els camps i ara hi caben també toreros, músics, dibuixants de tires còmiques, presidents de clubs de futbol, polítics, seleccionadors nacionals, jugadors d’handbol, empresaris, cuiners i dissenyadors de moda.

No entraré en qui ha de ser i que no ha de ser intel·lectual, que cadascú decideixi, però potser, com que no sóc intel·lectual (almenys fins que no entri a la junta de l’Amposta C.F.) tampoc tinc dret a opinar sobre el Manifiesto o la meva opinió no tindrà cap valor; però com a filòloga de la llengua que defensa el Manifiesto i parlant habitual (gairebé exclusiva) de la llengua que ataca el Manifiesto crec que m’he de manifestar.

El problema és que jo no tinc cap conflicte lingüístic, potser sóc una rara avis, però puc viure tranquil·lament sent totalment catalanoparlant, i m’he pogut llicenciar en Filologia Hispànica a la universitat de Tarragona, i prefereixo llegir en castellà i escriure en català, prefereixo a Lorca abans que a Eugeni d’Ors i a Eugeni d’Ors abans que a Pablo Neruda. I tot i amb això, i sense ser intel·lectual em despreocupo de la llengua que parla l’altre, perquè si ens hem d’entendre, ja trobarem la manera, a més, últimament estic per afegir a la meva llista interna d’oxímorons l’expressió Política Lingüística.