Nuriade’s World

Ahir al diari anava aquest article de l’Albert Om. El senyor Tom no és un dels meus preferits, però aquesta contraportada de l’Avui és simplement brillant. El dedico als periodistes, periolistos, filofriquis, antisitema, socis del Barça, votants de l’Ariel Santamaria i a tots aquells que “esmerçen els seus esforços en la recerca del mot escaient”

UN MALSON

He tingut un malson. Les paraules es revoltaven contra els periodistes perquè sempre les utilitzàvem de la mateixa manera. Sempre els mateixos tòpics. Fins que va arribar la revolta. I amb ella, el caos.

Era un món, aquest del malson, on la polèmica no estava servida. Si algú la volia, s’havia d’aixecar i anar-la a buscar. Un món on les reaccions a les morts dels personatges públics es feien esperar hores i hores. Potser perquè l’actualitat no era rabiosa. Potser perquè tampoc saltaven les notícies ni ballaven els diputats.

Era un món on les tertúlies matinals no prenien el pols a l’actualitat. On els telenotícies no obrien amb pàgina internacional ni canviaven de tema anant a un altre ordre de coses.I sí, a l’estiu els boscos continuaven cremant, però el panorama que descrivien els enviats especials no era dantesc. Aquests mateixos professionals, unes hores més tard, connectaven en directe des de festivals de música que no eren cita obligada de res i que es feien en marcs absolutament comparables a qualsevol altre.

En aquest món on les paraules s’havien revoltat contra nosaltres, els periodistes, queien galledes d’aigua, però no era freda; amb prou feines era tèbia tirant a calenta. Era un món on el mea culpa tothom el desentonava i on tots els extrems, absolutament tots, es podien confirmar. Un món on la gent brillava amb llum aliena. On els protagonistes de la informació eren vegetarians i posaven tota la verdura a la graella. El mateix món on es posava el dit al cel i el crit a la nafra. On sempre plovia a gust de tothom. On no es trencaven llances ni es pagaven plats trencats. On les lluites no eren intestines. Ni les tornades esgraonades. Ni es donaven marges prudencials de res i ni de bon tros 100 dies de rigor.

Aviat ho entendreu: era un món tan estrany que s’afegia ferro a l’assumpte i es treia llenya del foc.I sí, en aquest món també hi havia eleccions, però no eren la gran festa de la democràcia. I sí, també anaven precedides d’una campanya, però sense tret de sortida ni recta final. I la realitat sempre empatava amb la ficció, per bé que el Barça ja tenia una orella i part de l’altra a la semifinal de la Champions. Però ja se sap: el futbol no és així.I d’aquesta manera, amb un curt etcètera de tòpics desmuntats, continuava aquest malson on les paraules s’havien revoltat contra nosaltres, els periodistes.

Fins que a mitjanit em vaig despertar de cop, entresuat, per mirar quina hora era; ja se sap, a la tele el temps és plata.