Nuriade’s World

Pos no, no sóc solidària. I què? Per què ho he de ser?

Per a agafar-me a una rotllana i tocant la guitarra ser feliç vivint en un sorral? Si és per això no seré solidària.

Un dia, el meu profe de grec em va explicar en què consistia l’equilibri territorial:

-Mira – em va dir – Catalunya es divideix en Barcelona i voltants, i dels voltants n’hi ha tres: el barri residencial i de classe alta, que és Girona, l’Oest llunyà i inhòspit, que és Lleida, i el barri de les putes i els lladres que és Tarragona i Terres de l’Ebre.

Quan vaig superar el fet que un catedràtic digués la paraulota que comença per P… davant de mi, vaig pensar que tenia certa raó, i d’això ja fa anys. No parlo de governs ni de polítiques ni de tripartits, per a això, agafeu el diari que més ràbia us faci i en trobareu per a tots els gustos. El que passa és que em rebenta que damunt de que som el quarto de les rates de Catalunya, damunt de que hem d’invertir a la capital per a poder tenir una formació en estudis superiors que després no ens serveixen per tornar a casa, damunt de que ens hem de sentir que som uns salvatges per soltar bous en festes majors, damunt de que no podem tenir ni una carretera en bon estat perquè no sé si vivim en un Parc Natural o en una reserva india, damunt, si ens queixem perquè ens han pres pel pito del sereno, ens diuen insolidaris.

Molt bé, serem insolidaris, serem els dolents de la pel·lícula, prefereixo ser Lex Luthor abans que el xiclet que hi ha enganxat a la sola de Superman.

No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible. No és un transvasament, és una captació temporal i reversible…. No és un …

Què passa? Goebbels va dir que si repeteixes prou vegades una mentida prou vegades, es converteix en veritat…si sona la flauta…

La creativitat lingüística és una de les coses més sorprenents de què disposa l’ésser humà. Chomsky, que és un bon home que sap de tot, va arribar a explicar per què els humans som capaços de crear (o generar) paraules i expressions que no havíem sentit mai abans.

Per aquells que encara intenten treure l’entrellat de la gramàtica generativa, la teoria de la traça i els subjectes pro, Chomsky és un geni en el mateix sentit que ho és, per incomprensible, l’escriptura automàtica de Dalí o el debat de Supervivientes.

Les ultimes perles de la gramàtica generativa que he descobert són referents als esports. Ja se sap que a qui no li agrada el futbol, ni el pàdel, ni tan sols el frontó, s’ha de buscar noves formes d’expressió esportiva. I d’aquí han sorgit el Canicross i el Kitebuggy.

El Canicross, per molt estrany que pugui semblar, no és fer cross mentre es juga a caniques (allò del pito, peu i tute ja està en franca davallada), sinó que consisteix a córrer amb el gos lligat a la cintura.

La referència cultural d’aquest esport es remunta als romans (per això l’arrel llatina cani-)  que passejaven el gos corrent al trot per a que la guàrdia pretoriana no els enxampés quan els perseguia per no recollir les caques que deixaven els animalets a la porta del Coliseu.

El Kitebuggy, en canvi és d’origen anglosaxó, com molt bé indica el seu nom, i cito un expert per definir-lo: “Son uns carts (cotxes) o buggy’s on el conductor va lligat a una vela o petit parapent, per desplaçar-se”.

Aquest esport és el germà sostenible de la Fòrmula 1, ja que l’automòbil utilitza energia renovable. Com a precedent cultural, ens hem de remuntar, òbviament, a la conquesta del Nou Món, ja que aquest tipus de vehicle l’utilitzaven els conqueridors d’Amèrica Central per transportar l’or dels maies cap als vaixells que anaven a Espanya.

L’invent no va funcionar perquè tothom sap que l’or pesa més que l’aire, però va impressionar molt a Moctezuma que el va canviar per setze llames i una dotzena de pilotes de rugby.

Mentre aneu incloent aquests dons nous conceptes al vostre lexicó mental, jo vaig pensant en un nom adequat per l’esport que he practicat més aquesta setmana santa: asseure’m a taula a menjar bull i llonganissa.

Ahir al diari anava aquest article de l’Albert Om. El senyor Tom no és un dels meus preferits, però aquesta contraportada de l’Avui és simplement brillant. El dedico als periodistes, periolistos, filofriquis, antisitema, socis del Barça, votants de l’Ariel Santamaria i a tots aquells que “esmerçen els seus esforços en la recerca del mot escaient”

UN MALSON

He tingut un malson. Les paraules es revoltaven contra els periodistes perquè sempre les utilitzàvem de la mateixa manera. Sempre els mateixos tòpics. Fins que va arribar la revolta. I amb ella, el caos.

Era un món, aquest del malson, on la polèmica no estava servida. Si algú la volia, s’havia d’aixecar i anar-la a buscar. Un món on les reaccions a les morts dels personatges públics es feien esperar hores i hores. Potser perquè l’actualitat no era rabiosa. Potser perquè tampoc saltaven les notícies ni ballaven els diputats.

Era un món on les tertúlies matinals no prenien el pols a l’actualitat. On els telenotícies no obrien amb pàgina internacional ni canviaven de tema anant a un altre ordre de coses.I sí, a l’estiu els boscos continuaven cremant, però el panorama que descrivien els enviats especials no era dantesc. Aquests mateixos professionals, unes hores més tard, connectaven en directe des de festivals de música que no eren cita obligada de res i que es feien en marcs absolutament comparables a qualsevol altre.

En aquest món on les paraules s’havien revoltat contra nosaltres, els periodistes, queien galledes d’aigua, però no era freda; amb prou feines era tèbia tirant a calenta. Era un món on el mea culpa tothom el desentonava i on tots els extrems, absolutament tots, es podien confirmar. Un món on la gent brillava amb llum aliena. On els protagonistes de la informació eren vegetarians i posaven tota la verdura a la graella. El mateix món on es posava el dit al cel i el crit a la nafra. On sempre plovia a gust de tothom. On no es trencaven llances ni es pagaven plats trencats. On les lluites no eren intestines. Ni les tornades esgraonades. Ni es donaven marges prudencials de res i ni de bon tros 100 dies de rigor.

Aviat ho entendreu: era un món tan estrany que s’afegia ferro a l’assumpte i es treia llenya del foc.I sí, en aquest món també hi havia eleccions, però no eren la gran festa de la democràcia. I sí, també anaven precedides d’una campanya, però sense tret de sortida ni recta final. I la realitat sempre empatava amb la ficció, per bé que el Barça ja tenia una orella i part de l’altra a la semifinal de la Champions. Però ja se sap: el futbol no és així.I d’aquesta manera, amb un curt etcètera de tòpics desmuntats, continuava aquest malson on les paraules s’havien revoltat contra nosaltres, els periodistes.

Fins que a mitjanit em vaig despertar de cop, entresuat, per mirar quina hora era; ja se sap, a la tele el temps és plata.