18 de març: De la memòria histèrica

No està bé dir-ho, estar-hi en contra suposa que et posin l’etiqueta, com al plátano de Canarias. Ho sé. Tots ho sabem. Però no per això deixa de ser cert: les persones som un ramat d’ovelles. Des de que es va aprovar la llei de Memòria Histèrica, tots anem amb uns ulls de pam i mig per poder-nos indignar quan veiem edificis amb insígnies de Falange, quan veiem que un carrer porta el nom d’algun individu que no és afecte al règim (l’actual, vull dir), i acabem canviant-los per poder seguir els mapes sense que res ens recordi la dictadura, ni la Guerra Civil que van perdre els bons, ni la dura postguerra que ens han explicat els avis.La meva iaia no sabia molts contes de princeses, en sabia un parell i prou, i per això m’explicava històries de la guerra, de com es van exiliar i van anar d’Amposta fins a França a peu, de la tornada, de la postguerra que encara va ser pitjor…Jo crec que ella va aconseguir millor que ningú transmetre la seva memòria històrica, em va explicar les coses tal i com les va viure. No em va parlar de bons ni de dolents, ni d’aviadors ni de dictadors, ni de república, ni de Falange. Només em va explicar què feien quan hi havia un bombardeig, quin equipatge van agafar per marxar a l’exili, i a quines persones van deixar enrere.

Després, altres persones han acabat de polir aquesta informació, amb la majoria d’edat, ja se sap, arriba la política, i jo, que he nascut, per sort, en democràcia, he sabut de les aberracions, de la sang i el fetge, del patiment i de l’alleujament que va venir de la mà de la transició. A filologia he estudiat la poesia de la fantàstica Generació del 27, la de la Guerra, la de la postguerra, i la dels Novísimos (quan Castellet va decidir que ja n’hi havia prou de postguerra). No tant, tot s’ha de dir, la dels poetes afectes al règim, perquè als feixistes no cal estudiar-los per bons que siguin. Com a molt, a Manuel Machado, perquè el seu germà era més lliberal, però de passada.I ara resulta que la mateixa estretor que va prohibir durant anys que es pogués llegir a Hernández, o a Lorca, el que va fer que Antonio Machado marxés a l’oblit amb la mare i la maleta de cartró, que va silenciar Neruda, Diego, Guillén, i va deixar que Miguel Hernández es morís de tuberculosi a la presó; la mateixa estretor, dic, no la mateixa ideologia, ara vol que oblidem, o que com a mínim no fem molt de cas, de 40 anys de règim franquista, i si pot ser més enrere millor.

Ara tot el que fa tuf a primera meitat del segle XX ha quedat automàticament titllat de feixista, i si és anterior potser també.Hi ha qui opina, per exemple, que el carrer Góngora, el Calderón de la Barca o el López de Vega són obsolets, feixistes i s’han de canviar. Per tant, la Memòria Histèrica consisteix en esborrar tot el que va del 75 endarrere.I es convertirà tot, juntament, en terra, en fum, en pols, en ombra, en res, i potser la nostra cultura també. Però malgrat la ignorància i l’amnèsia tindrem qualitat democràtica … o això diuen els entesos. Bonic oxímoron, per cert.