Nuriade’s World

Avui, volia explicar el col·lapse mental que ens porta tanta campanya, i com li he recomanat al Pep que se’n vagi de retir espiritual al Roselló per a que no acabi votant coses estranyes el dia 9. Estava jo pensant en tot això quan m’he posat a xafardejar el que altri compra al Círculo de Lectores (adoneu-vos els estressats que no hi ha E al davant de la paraula).  Quan he vist el títol de la novel·la de Altri li he preguntat amb tot el meu elitisme despreciador i pedant (obro cometes): “Això llegeixes?”.

I Altri m’ha contestat amb tota la calma que el caracteritza que evidentment llegeix novel·les de Dragones y Mazmorras perquè així no pensa. La frase no lapidària, sinó demolidora ha anat acompanyada de tot un al·legat (no més alentador), que en essència cantava les virtuts de llegir per matar les hores. Ha acabat amb la sentència (obro cometes): “Què vols? Que lligigue coses que em fan pensar?” (noteu aquí la transcripció dialectal).

No, sens dubte que no, no li desitjo a ningú un mal tan gran com el de llegir llibres que el facin reflexionar sobre alguna cosa. El que vull és que tothom pugui aficionar-se a la novel·la rosa sempre i quant no acabi pensant en les seva vida sexual, a la novel·la negra si no acaba pensant en que vivim en un món violent, a la novel·la històrica si això no el fa pensar com ha canviat el món des de la Revolució Francesa, a la novel·la còmica si no acaba pensant que tots ens en riem de nosaltres mateixos i als contes de Teo si no acaba pensant que la infància és el paradís perdut.

Llegiu doncs, però tan aviat com comenceu a pensar, tanqueu el llibre i poseu España Directo.

Un divendres com un altre, les set de la tarda, i aqui estic, al meu cutxitril amb vidres enlloc de parets, després d’haver-me passat una hora pintant 10 mapes d’Amposta i escrivint qualsevol vanalitat sobre una conferència de l’Àvia Remei (quan es jubilarà aquesta dona?).

M’arriba la propaganda del PSC per a la Revista Amposta i és com si sabés quant em repateja treballar un divendres a la tarda: “Lluïsa Lizárraga. La Catalunya optimista”… Sí, bé, com a mínim aquí no hi ha ningú més i puc tenir la música a tota pastilla, això és mirar-s’ho amb optimisme. Mentre Guns ‘n Roses canten al Sweet Child que porten dins jo llegeixo el mail que em promet una quadricomia que es redueix a blanc, negre i roig…sí, clar, optimista.

Tres colors són quasi quatre.