Nuriade’s World

Fa temps, quan va morir Alarcos Llorach, un profesor ens va dir a tota la classe “se nos mueren los buenos”. Un altre dels bons, al meu parer, ens ha deixat fa poc. Aquest post només vol ser un petit homenatge al poeta abans de que acabi sent “un paràgraf anodí en els maltractats manuals de la España que bosteza”.

Us deixo un poema, per si el voleu.

PARA QUE YO ME LLAME ÁNGEL GONZÁLEZ

Para que yo me llame Ángel González,
para que mi ser pese sobre el suelo,
fue necesario un ancho espacio
y un largo tiempo:
hombres de todo el mar y toda tierra,
fértiles vientres de mujer, y cuerpos
y más cuerpos, fundiéndose incesantes
en otro cuerpo nuevo.
Solsticios y equinoccios alumbraron
con su cambiante luz, su vario cielo,
el viaje milenario de mi carne
trepando por los siglos y los huesos.
De su pasaje lento y doloroso
de su huida hasta el fin, sobreviviendo
naufragios, aferrándose
al último suspiro de los muertos,
yo no soy más que el resultado, el fruto,
lo que queda, podrido, entre los restos;
esto que veis aquí,
tan sólo esto:
un escombro tenaz, que se resiste
a su ruina, que lucha contra el viento,
que avanza por caminos que no llevan
a ningún sitio. El éxito
de todos los fracasos. La enloquecida
fuerza del desaliento…

Aquestes festes de Nadal, que no vacances, he acabat de llegir “El Hereje” de Miguel Delibes. M’ha semblat una molt bona novel·la, i un exemple de que es pot escriure novel·la històrica sense caure en tòpics, errors de documentació o documentació excessiva.

M’explico, moltes novel·les històriques que es publiquen actualment són un recull de dades històriques sense una bona història que les sustenti. Podríem dir que l’argument queda subordinat a l’ambientació, i encara que se’ns descriuen amb detall els esdeveniments, els costums i les tradicions, ens trobem històries poc treballades, personatges plans, solucions infantils a la trama.

Sabem, per exemple que Noah Gordon és un expert en el que respecta a l’expulsió dels jueus sota el regnat dels dos Catòlics, i que l’home ha llegit més d’un tractat de medicina del segle XV. Però no ens quedem amb res més, no ens arriben els seus personatges, ni les experiències que aquests viuen.

Aquest no és el cas de Delibes, que en aquesta novel·la, l’última que ha publicat fins ara, ens parla d’una crisi de fe, de les reserves que provoca en un home de fermes conviccions religioses la professió de la fe, els rituals del catolicisme, el sentiment de culpa al que sembla que s’han de sentir abocats tots els catòlics sense excepció. I a causa d’això, el protagonista, Cipriano Salcedo, experimenta una forta crisi de conviccions i valors fins que troba una interpretació religiosa més basada en l’essència, més adequada a les seves necessitats i que defensarà fins les últimes conseqüències.

Per explicar això, Delibes ha trobat un bon context en l’Espanya de la Contrarreforma, en la ciutat de Valladolid que tan bé coneix i en les creences de Luter i Erasme; ha agafat personatges reals i moments històrics concrets, com el primer acte de fe que va tenir lloc a la ciutat l’any 1559 i, servint-se d’això, ha explicat la història d’un home en guerra amb sí mateix que prefereix la mort a la foguera abans que traicionar les seves conviccions.

Una lectura, en definitiva, que ens recorda que l’ambientació històrica pot acompanyar i enriquir una novel·la sense que decreixi la qualitat literària, quelcom que ja havíem descobert amb Marguerite Yourcenar i que ens torna a portar la vida d’aquest imaginari Cipriano Salcedo, personatge de creació i tan real a la vegada.