24 de desembre: LES IMPRESSORES LES CARREGA EL DIMONI

Llegeixo al bloc del Frede tot això del cànon amb què volen gravar els reproductors d’mp3, els escàners, impressores i demés aparells diabòlics que ja se sap que són la mà del dimoni i de la pobresa pecuniària dels artistes.

Ell, que és home informat, ens diu quin augment suposarà per a les nostres butxaques l’adquisició d’aquests productes malèfics. Jo crec que és una qüestió de concepte amb bones dosis d’egoisme en estat pur per part nostra. Per què no concebem aquesta pujada de preus, aquest impost directe, com una contribució desinteressada com les que fem per Nadal a les ONG’s?

De fet, l’únic que es pretén és que els artistes no surtin perjudicats quan persones malintencionades com nosaltres, fent mal ús de la tecnologia, fotocopiem una pàgina de l’últim llibre d’Ana Rosa Quintana, perdó, volia del primer, el que va escriure fa uns anys, aquell que en realitat no va escriure… Ja m’enteneu.

O sigui que, ben pensat, el que fem és el mateix que feia Mecenas amb els poetes llatins, si ell finançava l’Eneida de Virgili, nosaltres financem l’últim disc de Bustamante, o l’última requeteversió de boleros trillats de Tamara.

Així, els nostres artistes no s’hauran de veure obligats a tocar a les estacions del metro, podran pagar-se els vols a Miami (que es veu que s’ha d’anar a gravar allà perquè hi ha més bona sonoritat) i els escriptors podran continuar publicant els mateixos llibres que fa tres anys, però canviant les tapes i vendre’ls a 55 euros. Està clar. Que els llibres es puguin descarregar en pdf no vol dir que te’ls puguis imprimir impunement per no cremar-te la vista.

I és que si copiem un CD, fotocopiem, imprimim, o ens guardem a l’USB la feina que ens hem d’emportar a casa, estem cometent un delicte contra la propietat intel·lectual. Clar, un quilo de peix a 50 euros no és un robatori.