27 de desembre: Una carta conservadora

He rebut un correu d’aquells de reenviar, i que jo sempre reenvio, per fomentar la histèria dels meus soferts amics, que es troben el correu saturat dia a dia. Aquesta vegada, com que és d’aquells textos que fan que la RAE tingui una mica de sentit, us el transcric (que és la manera bonica de dir que he fet un copy-paste)

Se suposa que és una carta que va escriure un ésser humà amb esforç per a que es llegís en un programa de ràdio. El correu assegura que dóna què pensar. Jo suposo que hi pensarem més estona aquells que vam passar hores escoltant les dissertacions d’Antonio Garcia Espanyol, quan a les 8 del matí ens explicava que l’spanglish era una llengua.

“Du llu espic ingliss?

Desde que las insignias se llaman pins, los maricones gays, las comidas frí­as lunchs, y los repartos de cine castings, este paí­s no es el mismo: ahora es mucho, muchí­simo más moderno.
Antaño los niños leí­an tebeos en vez de comics, los estudiantes pegaban posters creyendo que eran carteles, los empresarios hací­an negocios en vez de business, y los obreros, tan ordinarios ellos, sacaban la fiambrera al mediodí­a en vez del tupper-ware.Yo, en el colegio, hice aerobic muchas veces, pero, tonta de mi­, creí­a que hacía gimnasia.

Nadie es realmente moderno si no dice cada dí­a cien palabras en inglés. Las cosas, en otro idioma,nos suenan mucho mejor.Evidentemente, no es lo mismo decir bacon que panceta, aunque tengan la misma grasa, ni vestí­bulo que hall, ni inconveniente que handicap…Desde ese punto de vista, los españoles somos moderníssimos, ya no decimos bizcocho, sino plum-cake, ni tenemos sentimientos, sino fellings.

Sacamos tickets, compramos compacs, comemos sandwiches, vamos al pub, practicamos el rappel y el raffting, en lugar de acampar hacemos camping y, cuando vienen los frí­os, nos limpiamos los mocos con kleenex.
Esos cambios de lenguaje han influido en nuestras costumbres y han mejorado mucho nuestro aspecto.

Las mujeres no usan medias, sino panties y los hombres no utilizan calzoncillos, sino slips, y después de afeitarse se echan after shave, que deja la cara mucho más fresca que el tónico.
El español moderno ya no corre, porque correr es de cobardes, pero hace footing; no estudia, pero hace masters y nunca consigue aparcar pero siempre encuentra un parking. El mercado ahora es el marketing; el autoservicio, el self-service; el escalafón, el ranking y el representante, el manager.

Los importantes son vips, los auriculares walkman, los puestos de venta stands, los ejecutivos yuppies; las niñeras baby-sitters, y hasta nannies, cuando el hablante moderno es, además, un pijo irredento.
En la oficina, el jefe esta siempre en meetings o brain storms, casi siempre con la public-relations, mientras la assistant enví­a mailings y organiza trainings; luego se irá al gimnasio a hacer gim-jazz, y se encontrará con todas las de la jet, que vienen de hacerse liftings, y con alguna top-model amante del yoghurt light y el body-fitness.
El arcaico aperitivo ha dado paso a los cocktails, donde se jartan a bitter y a roast-beef que, aunque parezca lo mismo, engorda mucho menos que la carne.
Ustedes, sin ir más lejos trabajan en un magazine, no en un programa. En la tele, cuando el presentador dice varias  veces la palabra O.K. y baila como un trompo por el escenario la cosa se llam show, bien distinto, como saben ustedes, del anticuado espectáculo; si el show es heavy es que contiene carnaza y si es reality parece el difunto diario El Caso, pero en moderno.
Entre medias, por supuesto, ya no ponen anuncios, sino spots que, aparte de ser mejores, te permiten hacer zapping.
Estas cosas enriquecen mucho.
Para ser ricos del todo, y quitarnos el complejo tercermundista que tuvimos en otros tiempos, solo nos queda decir con acento americano la única palabra que el español ha exportado al mundo: la palabra “SIESTA.”
Espero que os haya gustado… yo antes de leerlo no sabí­a si tení­a stress o es que estaba hasta los cojones.”

24 de desembre: LES IMPRESSORES LES CARREGA EL DIMONI

Llegeixo al bloc del Frede tot això del cànon amb què volen gravar els reproductors d’mp3, els escàners, impressores i demés aparells diabòlics que ja se sap que són la mà del dimoni i de la pobresa pecuniària dels artistes.

Ell, que és home informat, ens diu quin augment suposarà per a les nostres butxaques l’adquisició d’aquests productes malèfics. Jo crec que és una qüestió de concepte amb bones dosis d’egoisme en estat pur per part nostra. Per què no concebem aquesta pujada de preus, aquest impost directe, com una contribució desinteressada com les que fem per Nadal a les ONG’s?

De fet, l’únic que es pretén és que els artistes no surtin perjudicats quan persones malintencionades com nosaltres, fent mal ús de la tecnologia, fotocopiem una pàgina de l’últim llibre d’Ana Rosa Quintana, perdó, volia del primer, el que va escriure fa uns anys, aquell que en realitat no va escriure… Ja m’enteneu.

O sigui que, ben pensat, el que fem és el mateix que feia Mecenas amb els poetes llatins, si ell finançava l’Eneida de Virgili, nosaltres financem l’últim disc de Bustamante, o l’última requeteversió de boleros trillats de Tamara.

Així, els nostres artistes no s’hauran de veure obligats a tocar a les estacions del metro, podran pagar-se els vols a Miami (que es veu que s’ha d’anar a gravar allà perquè hi ha més bona sonoritat) i els escriptors podran continuar publicant els mateixos llibres que fa tres anys, però canviant les tapes i vendre’ls a 55 euros. Està clar. Que els llibres es puguin descarregar en pdf no vol dir que te’ls puguis imprimir impunement per no cremar-te la vista.

I és que si copiem un CD, fotocopiem, imprimim, o ens guardem a l’USB la feina que ens hem d’emportar a casa, estem cometent un delicte contra la propietat intel·lectual. Clar, un quilo de peix a 50 euros no és un robatori.

19 de desembre: QUAN LA METÀFORA NO ÉS TAL

Avui, fullejant un exemplar de la Vanguardia de fa uns dies, he vist el titular: Politicos en la báscula. M’ha fet gràcia, pensava que era un reportatge sobre quina consideració té l’opinió pública dels nostres polítics. Fins i tot he trobat enginyosa la metàfora, que identificava el pes polític (terme real) amb el pes físic (terme imaginari).  

La clàssica metàfora pura.

M’he extranyat una mica amb el gràfic, hi havia Carod-Rovira i Puigcercós i deia “pugen”, Mas i la Tura “es mantenen” i Montilla i Castells “baixen”. La cosa no em quadrava massa, més que res perquè Montserrat Tura, per exemple, des de que se li va fer justícia per deixar el seu interior, no és que estigui constantment a l’agenda pública.

Per això mateix he decidit llegir amb una mica més, i ha resultat que el terme imaginari (pes físic) era igual al terme real (pes físic). O sigui que s’havia dedicat una doble pàgina de la Vanguardia a explicar quins dels nostres polítics havien posat mixelín i quins feien abdominals i mantenien a ratlla els quilos.

Clar, en un país sense infraestructures decents, amb un estatut d’autonomia bloquejat, on la ministra de foment és com el boti, en un lloc així, el que més ens interessa com a ciutadans és si Artur Mas esmorza kiwis i quantes ensaïmades s’empassa Puigcercós… sort que tenim mitjans seriosos que cobreixen les nostres necessitats. Bé, com a mínim la notícia de la Carme Chacón sí que és d’interès general. Em refereixo al casori i possible embaràs … o què us pensàveu?

7 de desembre: MARX S’EQUIVOCAVA

El gran pensador i filòsof del segle XX, Marx (Grouxo, no Karl) deia en una de les seves frases més cèlebres que la política no és la que crea estranys companys de llit, sinó el matrimoni. Des de que vaig descobrir que l’home del bigoti pintat, a més de fer-nos riure posant una vintena de persones dins un petit camarot tenia tal capacitat de concentració filosòfica, em vaig dedicar a recopilar les seves sentències i a citar-les quan en tingués ocasió, tot i que això, ja us aviso, sol provocar en l’auditori un arrunsament de celles que es tradueix en: què diu ara esta?

Tot i això, des de dijous passat dubto de si no és realment la política la que crea estranyes unions i contubernio (m’agrada esta paraula). Sobretot ho dubto des de dijous, quan la Consellera Marina Gel·li va baixar a la capital a inaugurar Fira Amposta … Quin amor, quina alegria de veure-la! Quines atencions més exquisides. Consellera, tasti la mel del Perelló, tasti l’oli de Santa Bàrbara, miri quin Pla d’Ordenació Urbanística més xulo que hem fet … I ella, que tot ho tasta, i tot ho mira i a tot somriu. I tu, que portes més d’una dècada demanant infraestructures, i serveis sòciosanitaris, i queixant-te de que cada duro que inverteix el Govern no baixa de Cambrils, tu, somrius encara més i assenteixes amb el cap quan ella, en un discurs més ple de floritures que de contingut, et diu que tens una terra tan rica i plena, i tan ben gestionada, i tan desenvolupada.

Repeteixo, assenteixes i somrius quan en realitat estas pensant “què en sabras tu que vens cada sis mesos”, i mentrestant et tapes bé el coll, perquè si agafes una grip, no tens temps de passar-te un dia sencer fent cua en un CAP saturat de malalts.