19 de novembre: ANOMENA I DESA

Diu la saviesa popular que més val matar un home que treure-li un mal costum. D’aquest refrany en deduïm dues coses: una, que la saviesa popular és homicida i una mica bèstia i dues, que tendeix a dir les grans veritats de la vida en una sentència d’impagable concentració metafòrica.

A banda d’això, no crec que hi hagi un refrany amb més raó en tot el recull de modismes de la llengua catalana.

I dic això perquè qui no s’ha sentit desemparat i gairebé analfabet quan li han traduït l’Office de l’ordinador al català?

No sé què diria un traductor expert, d’aquests que segurament no treballen traduint programes informàtics, del criteri que se segueix en aquests casos, però us asseguro que una servidora renega de la llengua de Verdaguer quan l’ha d’aplicar a la pantalla.

Moltes vegades es deu a un canvi motivat per l’ús del programari lliure, i que consti que estic a favor de treure el programari de la presó, però amb certes garanties. En altres casos és, simplement que algun familiar amb qui compartiu PC ha tingut un atac d’ansietat nacionalista i ha decidit unilateralment posar l’Office en català.

Tampoc és que la situació sigui un drama, no ens enganyem, simplement és qüestió d’acostumar-se; però per a una ment retorçada i filofriqui com la d’una servidora, el tema adquireix una envergadura de dimensions considerables i es pot arribar a mastegar la tragèdia.

Us poso uns quants exemples: jo pensava que de la paraula escritorio teníem en català escriptori, dues paraules provinents de la llengua llatina en la seva corresponent forma acusativa. Però es veu que no, que en el català correcte se’n diu consola. Aquí procureu no confondre la forma verbal de CONSOLAR, ni la Play Station.

Una de més difícil encara, en castellà les coses, els documents i els canvis es guarden, però en català es desen, el verb guardar era massa semblant al verbo guardar i llavors no es notaria que és una altra llengua.

I finalment, notem el pas de l’infinitiu a l’imperatiu. Tot el que en la llegua de Bisbal trobàvem en infinitiu com: ENTRAR, està en imperatiu quan ho traduïm a la llengua de Pla (Albert Pla) i per tant és ENTRA-HI.

Perquè en el pronom feble és on els catalanoparlants ens fem forts.

8 de novembre: SIS MESOS DESPRÉS…

Ahir, després de mig any des de que vaig agafar l’últim tren Regional destinació L’Aldea-Amposta, vaig tornar a Tarragona.
La sensació que em va causar tan aviat vaig baixar del tren que arribava amb 40 minuts de retard (gràcies Magdalena), va ser semblant a la de quan et menges una natilla un any després d’avorrir-la. M’explico.
Imagineu per un moment que descobriu la natilla (em nego a dir-li Danet a la natilla, perquè està claríssim que és una natilla). Imagineu, dèiem, que un dia us en mengeu una perquè voleu berenar i no hi ha res més, no és que abans no us agradessin, és que no us interessaven. Obriu l’envàs groc, en llepeu la tapa i comenceu a menjar-ne una cullerada, dos, tres…fins que s’acaba. Aquell mateix dia, més tard, li dieu a la vostra mare, responsable de la intendència, que compri més natilles, que us agraden molt.
I així comença una febre natillícola (sí, m’acabo d’inventar una paraula), que comporta una nevera plena d’envasos amb la cara de Ronaldinho i culleretes brutes a la pica.
Com no podia ser d’una altra manera, s’acumulen, i les acabeu avorrint. Esteu durant gairebé un any sense menjar-ne, perquè us mareja el gust, l’olor que fan, i fins i tot voleu matar el vostre canari perquè és groc.
La vostra mare, comandant d’intendència, intenta que torneu al bon camí amb altres varietats: natilla de xocolata, de coco, de galeta, de marca Hacendado, casolanes i del flam Chino Mandarín…sense resultat.
Però el destí capritxós fa que un bon dia, després d’anys de sequera alimentària respecta a la natilla, i sense gairebé pensar-ho, en tasteu una miqueta. La sensació és, si més no, curiosa, us agrada retrobar el sabor, però sabeu, al mateix temps, que mai més tornarà a ser com abans.Tarragona, al meu entendre retorçat, és semblant a la natilla de l’any després. Em va agradar retrobar-la, amb les mateixes cares (o molt semblants), amb els llocs comuns de sempre i saber que, per sort, hi ha coses que no canvien mai. A més, la màquina acabava de passar pel Carrer Major, què més es pot demanar?