Nuriade’s World

Els misteris són, a banda del mitjà amb el que es guanya el pa el gran periodista Iker Jiménez, un dels motius pels quals els científics s’aixequen d’hora cada matí. Descobrir si hi ha vida després de la mort, saber si existeixen els fantasmes, si hi ha vida a Mart o els bars tanquen abans de les nou, o a qui li ha venut l’ànima Jane Fonda per semblar la nostra germana petita si té l’edat de la nostra iaia.
Aquests grans temes que omplen les sobretaules de discussions sobre si els egipcis van subcontractar un ovni per fer les piràmides, van, de tant en tant, resolent-se gràcies a la determinació de científics animosos que reben, suposo, alguna subvenció per tragar pols i a periodistes diligents que publiquen els descobriments a les pàgines de societat.
Ahir, per exemple, vaig llegir al diari que els científics han descobert que Tutankamon va morir en un accident de caça. I en llegir aquesta notícia, no em direu que qualsevol persona humana no experimenta una enorme sensació d’alleujament…
Saber com va morir un egipci l’any 1324 abans de Crist fa que ens traiem un altre pes de sobre.
Es veu que els científics ho han sabut gràcies al noble art de la radiografia, li han fet unes plaques i han vist una sospitosa fractura per sobre el genoll que els ha fet pensar que el noi va caure de la carrossa mentre caçava. Evidentment, l’any 1324 abans de Crsit estava permesa la caça en carrossa, igual que la caça en barraca, per això, segons informa el museu del Caire, a la tomba de Tutankamon hi havia unes quantes carrosses, per a que el noi pogués celebrar partides de caça mentre s’estigués a l’altre barri. Sempre m’ha agradat això de que els egipcis conservessin els hobbies a l’altra vida.
Fa pensar que igual Paco Umbral deu anar demanant paper i llapis i Boris Yeltsin una ampolla de vodka i un micròfon.

A veure qui és capaç de dir a dia d’avui que no sap què és la Fira del Llibre de Frankfurt o què és la cultura catalana? Ningú. Zero. No hi ha persona humana que pugui manifestar una cosa així, com a mínim aquesta setmana i la que ve.
Però no us confongueu, això és com quan en un grup de gent algú explica un acudit i nosaltres no l’hem entès. Què fem en aquestes situacions? El que faria qualsevol supervivent: adaptar-se al medi i riure la gràcia tot i que encara no l’haguem trobat. El problema és quan algú ens diu: “Tu que l’has entès. Explica-me’l.”. I llavors ens posem blancs i tenim la mateixa oratòria que una concursant de Supermodelo 2008. Això és el que ens passa quan ens pregunten què és la cultura catalana o per a què ha servit que ens hi convidin. Ningú és capaç de dir que no en té ni idea, o que sap que la fira del llibre és una cita importantíssima de compra i venda de drets d’autor on els escriptors es passegen amunt i avall per veure si alguna editorial amb possibles els hi publica el seu últim assaig sobre la crisi de valors i el mercadeig fariseu dels béns culturals (ups!).
Ara que s’ha acabat el periple cultural a Frankfurt, i quan ja han quedat massa sobats els acudits sobre Frankfurt i els frankfurts, és hora de fer balanç. De fer balanç que és una paraula molt bonica però ves a saber de què. He llegit amb atenció i aguantant els badalls les declaracions dels principals bastions culturals, dels representants de la cultura, dels defensors de la llengua i dels satisfets pel pas de la nostra cultura per terres germàniques.
Què bonic ha sigut tot, hem portat els castellers, el Sònar, a Quim Monzó i a Josep Cuní. Sens dubte poques coses més ens defineixen com a cultura, perquè la cultura no té fronteres ni sap de governs (per això sabem que Frankfurt no ha estat una zona de passeig i somriures de polítics, sort que ho sabem). Jo potser hi hagués posat un campionat de birles, o una performance sobre “Esperant Godot” on Godot sigui un tren, o una ressonància magnètica; però hem d’entendre que Beckett no escrivia en català i, per tant, hagués estat totalment fora de lloc.
I finalment ha acabat Frankfurt, i ara vindrà Venècia i ens tornarem a passejar orgullosos entre els professionals que compren drets de publicació d’obres d’art sobre la crisi de valors i el mercadeig fariseu dels béns culturals i ningú dirà, ni amb la boca petita, que els catalans hem anat a Alemanya per sentir i veure el que ja veiem a casa nostra. Quina mentida més grossa!. Ningú dubta que tot el territori Merkel frisava per sentir al Sánchez-Pinyol presentant el seu darrer llibre en català i sense traductors simultanis, perquè la finalitat de la Fira del Llibre de Frankfurt era que els alemanys coneguessin els catalans i ens valoressin com a cultura singular i universal.
Això de comprar i vendre drets editorials era totalment secundari i colateral…veritat?

No he pogut evitar fer examen de consciència pel fet de que he tingut el Blog abandonat durant un més i pico (prefereixo la paraula pico abans que la paraula escaig). El motiu és simple i a la vegada tan complicat com arribar a final de mes després d’una pujada de l’Euribor: M’he casat.
Si, he entrat en aquell estadi vital que requereix una alienació mental i gairebé física durant uns mesos. Segurament, aquelles persones amb més recursos, amb més capacitat de concentració, amb més hores lliures i menys de 250 convidats, poden assumir el repte sense deixar de banda els partits de pàdel, la telenovela de la tarda, les classes de pilates i la lectura de les memòries de Tita Cervera. No és el cas. Servidora ha necessitat una mica més de, de, de tot. I és que s’han de tenir unes característiques molt especials per a poder organitzar un sarau d’aquesta magnitud sense acabar passant les nits a cal senyor Mata.
Principalment, cal habilitat per mobilitzar les masses, és una habilitat que tenien Hitler, que tenia Stalin, Mao Tse Dong, Gandhi i Paquirri. Perquè encara que no ho sembli les masses tenen voluntat pròpia (quan vulguis ho discutim, Ortega) i convocar-les a diversos llocs en diferents hores la mateixa tarda, no és tan fàcil, al final només n’acaben venint 260 dels 280 inicials. Podem assumir la pèrdua d’aquests 20? Sempre dependrà de l’excusa que et posin.
En segon lloc cal capacitat negociadora, habilitat que tenien Churchill, Mandela, Gandhi i Zapatero, que la tenia fins que va decidir utilitzar-la i no la va trobar enlloc. La qüestió és que has de negociar amb tothom: ta mare, els futurs sogres, els germans, la parella, el rector de la parròquia, les noies de les flors i fins i tot amb les monges clarisses. Els interlocutors com veieu, són variats, però els temes en els que has d’arribar a consens són tan vitals com el color de les flors, les sabates que ens posarem, si sortirem de casa a peu o en cotxe, on posarem la taula dels tiets i si servirem peix, carn o totes dues coses. Ja veieu, qüestions d’inexcusable tractament de les que pot arribar a dependre el correcte funcionament de l’orbe mundial.
I per últim, cal la capacitat per petonejar 280 persones sense perdre el somriure en tot el dia. Aquesta especial habilitat només s’ha de posar en pràctica el dia mateix del casament, i no crec que cap gran líder mundial la tingués…segur que Gandhi i Boris Yeltsin la treien de tant. En aquest moment recomano dues coses: no mirar a terra perquè tant de moviment de cap (ara una galta, ara l’altra) us pot arribar a marejar, i segon, penseu que Gandhi ho feia per les llibertats de l’Índia i que vosaltres ho feu pel bé del funcionament de l’orbe.