Nuriade’s World

Avui, dia 21 d’agost, quan ja tenim l’estiu gola avall, m’he despertat molt contenta perquè he sobreviscut a una altra festa major. No em malinterpreteu, per estany que sembli, no és que m’hagi passat els deu dies maltractant-me el fetge i tancant discoteques (potser sí, però no ve al cas). El que passa és que una festa major és molt més difícil de païr que qualsevol altra tipologia de celebració. Aquí interpretem païr en tots dos sentits, el recte i el figurat, és a dir, el digestiu i el de supervivència.
En primer lloc, diria que la setmana de festes és l’única setmana de l’any en què no ens molesta, i fins i tot ens produeix una estanya letàrgia plaent, sentir aquelles grans obres del passodoble i la música de xaranga (que és com el género chico, però de les orquestres). I així és com quedem posseïts per El Gato Montés, La Perla Preciosa i aquell tan bonic i tan nostre: No te vayas de Navarra. En això no ens diferenciem els de poble amb els de ciutat, perquè us puc assegurar que els mateixos que amb la baixada de l’àliga s’enamoren de la tal Amparito Roca, arrufen el nas quan senten un politono de Joselito. Això, clar, és només un exemple fictici de com podem arribar a transformar els nostres gustos quan hi ha festa.

El que passa és que les de poble, les del meu en particular, també passen per la jota improvisada de Teixidó, pels bous a la plaça, els bous al carrer, el bou embolat, el capllaçat, el retallat i l’encaixonat. I és una mica com en el cas del passodoble (em resisteixo a traduir aquesta bonica paraula), un gust particular de lluïr els millors pantalons curts, les bambes més gastades, aquells mitjonets d’esport comprats en parells de sis al Decathlon i la samarreta de propaganda del Sabeco. I així ens sentim realitzats com a persones quan sortim per la nit en xandall, ballem una conga en dissabte a les nou del matí o, com mangermana i una servidora a la foto, rebem un xoriço Revilla de mans de l’alcalde com a premi del campionat local d’allioli.

No és perquè m’afecti especialment, només és que me n’acabo de recordar: avui inicio el compte enrere cap a un nou aniversari, en tres dies compliré els 27, un número que ni tan sols és divertit de pronunciar. En realitat, des de que vaig fer els 25 tinc clar que cada any que passa és un any més que m’apropa als 30. I no és que els 30 sigui una edat que em fa por, ni que em preocupi, però sí que és una barrera psicològica, semblant a la dels punts de la borsa. Els números rodons sempre ho són.
En fi, un cop fets els 27 poques coses canviaran, això ja ho sabem, el pitjor de tot és que ens creiem que cremem etapes a mesura que complim anys, però la crua realitat és que les etapes es cremen soles independentment de les celebracions.
Total, que en uns dies jo en tindré 27 però el món, que és especialment desconsiderat, continuarà seguint el seu curs, sortirà el sol, s’amagarà, Alonso continuarà picat amb Hamilton, Montilla encara no sabrà parlar en català, als 40 principals encara posaran les cançons de Maná més vegades al dia de les que ho puc suportar i, sí, continuaré rebent i reenviant correus d’aquells de “reenvíalo a cuarenta personas o te volverás más feo que Pedro Guerra”.
Igual d’inevitable és convidar els amigatxos a sopar, que t’estirin les orelles (que no és per res, però a partir dels 20 ja no treu cap a res), que ta mare t’expliqui el dia del part, que el teu pare et pregunti quants en fas i que la iaia et regali una caixa de mocadors de butxaca, d’aquells de roba…jo em pensava que els havien prohibit, però es veu que encara en circulen a l’estraperlo i als Almacenes Utrera.
Bé, per sort per a mi, només em queda un any per fer-ne 28, que tampoc és cap meravella d’edat, però com a mínim és més fàcil dir-la mentre badalles.

No fa ni un mes que vaig començar a treballar a l’Ajuntament. Quinze dies no solen servir per a molt quan es tracta de conèixer persones, humanitats i trajectòries vitals. Sens dubte, el fet que aquesta meva ciutat natal, sigui un poble gran amb pretensions de poble petit, sol ajudar a escurçar tots els períodes d’adaptació.
Aquesta capacitat darwiniana tan útil en tots els camps, fins i tot en els d’arròs, fa que no siguin necessaris alguns protocols que a les persones és aviat tímides com jo (em porto la mà al pit en expressió de “me parto”) els compliquen l’existència: ja sabeu, allò de presentar-se a tothom, preguntar-los per les seves vides, intentar que t’acceptin en un grup de fer cafè i altres floritures socials.
Res, en casos com el meu, el perill màxim que es corre és tornar a la infància, tornar a aquella etapa d’EGB (R.I.P.) on a principi de curs la mestra, que sempre era una dona molt alta, es passava tres mesos utilitzant per parlar amb tu el nom de ta germana. En part, perquè treia més bones notes que tu, i els empollons sempre marquen a les mestres; i en part, perquè havia arribat un punt en què ja no sentia cap necessitat de retenir més noms. I ho comprenc, la meva mestra de tercer se sabia totes les taules de multiplicar, cosa que suposa un gran esforç memorístic. Jo, per exemple, encara dubto amb la del 7.
La conseqüència era que et passaves aquell període d’adaptació que necessita tota mestra contestant als apel•latius de Núria, Sonia, de Santiago, Santiago (sempre es deixaven la DE), una de la facultatem deia Sílvia … i fins i tot una santa, que ha educat generacions i generacions d’ampostins als que va ensenyar allò del Tanto Monta, em va dir Santi.
Tot això no ve al cas de res, simplement, penso que dec tenir fama de sorda, perquè de vegades, com de lluny, he sentit algú que corria cap a mi i em cridava Sonia.
Espero de veritat que no arribi el dia que hagi de respondre al nom de Margarita.