29 de juny: Apenas llega, cuando llega a penas

Han passat ja dos mesos des de que una servidora va deixar les ones radiofòniques per provar una altra cosa, per emprendre una altra vida, lluny de la que havia portat els darrers vuit anys, i més pròxima a allò que volia.
Com Hernán Cortés vaig cremar les naus i vaig deixar enrera la vida universitària i els seus contextos. M’esperava un repte, personal i professional, la vida en parella, retrobar-me amb el poble, i una feina a la tele en la que se suposava que havia de ser cap d’informatius.
Bé, no em puc queixar de res, excepte en la feina. He caigut en el més enorme dels desastres, i per molt que ho he volgut amagar al final l’oli sempre sura. Res, ho he deixat. Una retirada a temps és una victòria, i si no, com a mínim és un descans.
De tota manera, avui he rebut un mail a lo Juan de Mairena que m’ha fet recordar alguns del molts i molts bons moments que he passat a la ciutat dels Escipions. I ja era hora, perquè en vaig marxar tan farta que creia que no em passria mai una cosa així.
I ara que, com Ferran VII he tornat, anirem tots, i jo la primera, pel camí d’actualitzar el blog.
Ja veurem amb què, ja veurem com, el paracaiguda ens farà baixar allà on vulgui, i mentrestant, deixarem el cor en pau.