Nuriade’s World

Avui em permetreu que faci una editorial un pèl egocèntrica, un pèl edulcorada, un pèl passada de voltes i, segurament també, i per no perdre el constum a quà ja us tinc habituats, un pèl fora de lloc. Ho faré perquè avui és l’últim dia que em dirigeixo a tots vosaltres des dels micros de Cope Tarragona, acabo una etapa, en començo una altra i, com digué el poeta: ja que te’n vas, com a mñinim digues adéu. Bé, això no sé si ho va dir algun poeta, però tot és possible.
En aquesta darrera editorial, primer que res, us vull agraïr la paciència i la comprensió que heu tingut amb mi quan m’he equivocat fent el programa, és a dir, cada dia des de que vaig començar, el bon humor amb què constesteu els que truqueu a les meves preguntes xafarderes, què voleu? Els de poble sempre estem més pendents del blat de les veïnes, i també alguna caixa de bombons que ha arribat a la redacció de manera fortuïta. A tots moltes gràcies, espero que ho hagueu passat, com a mínim, la meitat de bé escoltant el programa del que m’ho he passat jo fent-lo. Si som justos, a més, el nostre programa, no seria res sense els col·laboradors que ens han ajudat en aquesta singladura (per cert, ara que hi penso, singladura és la paraula que va apadrinar Montilla, és per reflexionar-hi).
Moltes gràcies a Francesc per les lectures edificants, les converses sobre el masclisme de Neruda i per provar els micros recitant a Miguel Hernández, a la Yolanda pels pastissos de xocolata, les magdalenes i els plors de la Maria en antena, a Ricardo pels farts de riure, pel gasto en gasolina i per ser tan bon amic; a l’Esther per la constància i el sacrifici de col·laborar amb aquesta ràdio dos dies per setmana; al Sergi per ensenyar-me quin munt d’ovelles hi ha a Nova Zelanda, per gravar totes les cunyes del Carrefour i pels berenars de canya i montadito. Als meus companys d’informatius d’aquesta santa casa, pel suport, per l’ajuda, per les crítiques constructives, i, en definitiva, per ser companys. A la Maria Almenar, que va ser un puntal els primers mesos, i a la Fàtima, que també ens va ajudar moltíssim. A la taula de control, la wikipedia, la revista Hola, l’angileptol que em conserva la veu, i la Hispanoigualadina que em porta a Reus.
A tota la gent que em deixo, també moltes gràcies, i perdó per les omissions. I ja que hi som, també demano perdó per totes aquelles vegades que he dit inconveniències o he ferit sensibilitats, com el dia que no vaig tenir en compte que els graus Celsius eren iguals que els graus Centígrads; als fans de Victoria Beckam i Ana Obregón, als que senten un apreci especial per Magdalena Álvarez, i als que odieu a Dolly Parton, perdó pels jingles de Nadal. No sabria com acabar sense que tot plegant sonés a tòpic lacrimògen, perquè els tòpics lacrimògens no són el meu fort, i, al cap i a la fi, el programa no ha fet més que començar. Ja tindrem temps per a dir adéu.

Hi ha persones a la nostra vida que passen desapercebudes tot i que, sense saber-ho, nosaltres en depenem profundament. Els nostres costums i rutines fan que vegem com a normals, i fins i tot d’obligat compliment algunes coses per les que hauríem de donar gràcies cada dia. Clar, que en l’obstinació de l’ésser humà per ser desagraït i també, no ens enganyem, una mica dropo, fa que no ens esforcem en pensar cada dia en les coses i persones que, com Balay, ens fan la vida més fàcil.
Parlo, per posar un exemple, del senyor que posa els billets de 20 euros al caixer automàtic, del conductor d’autobús que, encara que tard, marejat, i a un preu exorbitat et porta cada dia a la feina, del que reomple el congelador de preparats de la Sirena, l’inventor del microones, de Maragall cada vegada que pixa fora de test i posa alegria a la vida política, i a més, demostra que Montilla té una miqueta de sang a les venes i sobretot, la dona de fer feines.
La dona de fer feines és una figura tan important a les vides de qui en té que no ens adonem de que no podríem viure sense ella. Quan arriba a casa teva a les 9 del matí i tu has sortit la nit anterior i estas encara al llit amb ressaca, ella actua amb diligència i es posa a cantar mentre fa els vidres per a que siguis conscient de que ja ha començat un nou dia i de que t’has de llevar. Però no acaben aquí els seus recursos, perquè si ets capaç d’aguantar tot el seu repertori de la Jurado sense immutar-te, no dubtis en què treurà l’artilleria i engegarà l’aspiradora que, evidentment passarà una vegada i una altra per davant de la teva porta, perquè és on s’acumula la pelusa en major quantitat.
A més, la dona de fer feines, és una persona molt comunicativa, perquè com s’aixeca a hores intempestives del matí, quan arriba a casa teva ja porta el dia molt avançat i t’explicarà tot el que ha fet, a qui ha vist al mercat, quina és la marca de leixiu que has de comprar – perquè en això, elles manen -; què guapa surt la Preysler a l’última exclusiva de l’Hola i què bonica va ser la pel·lícula de la nit anterior a Td8. Aquí, l’avantatge és que no li has de contestar, pots quedar-te traqnuilament assegut mentre et prens el cafè i intentes recordar o has deixat la roba bruta de la nit anterior. I quan arriba el dia fatídic en què se’n va de vacances a Benidorm, és quan t’adones de que el greix de la cuina no es crea ni es destrueix, es transforma, que els vidres passen amb facilitat de transparent a translúcid, i d’aquí a opac, que les cortines blanques fan una escala cromàtica que arriba al gris si no descobreixes com es despengen, i que la pols té el do de la ubiqüitat. Donem gràcies cada dia, doncs, de que no hem de pensar com es desmunta l’estractor de la cuina.

Mirar el costat més positiu de les coses és una actitut molt beneficiosa en segons quines situacions. Si un sempre mira el cantó més bonic de tot el que passa, segurament no es quedarà amb una imatge clarad e la realitat però vuirà feliç com un anís als seus particulars Mundos de Yupi.
Un exemple a seguir en aquest aspecte és el president Montilla, que mai dirà que Huguet va pixar fora de test, sinó que no va estar molt encertat. Clos, per exemple, quan parla del fòrum de les Cultures, és un altre cas clar de vuire a los mundos de Yupi.
Però el que millor exemplifica això són els titulars dels mitjans de comunicació els dies següents a la publicació de l’EGM. L’EGM és un estudi que paguem tots per a que tots sabem quins mitjans de comunicació consumim. Hi ha una senyoreta molt amable que et truca a casa a l’hora en què intentes fer els teus deu minuts de migdiada i et pregunta quina cadena tens posada a la tele: i tu dius que tens la 2 i que estas mirant un documental sobre els costums de desparasitació dels micos titi. Clar, no li explicaras a la senyoreta que te’l poses perquè aquella veu del narrador dels documentals d’animals és tan soporífera que t’adorms de seguida i en els deu minuts de migdiada dorms com un beneït.
Després et pregunten quins diaris llegeixes o compres, i tu li contestes que llegeixes el Mundo Deportivo, perquè és el que compren al bar on sols anar a fer el cafè de mig matí, i que et compres habitualment La Vanguàrdia…no per res en especial, sinó perquè és el diari que t’encerta més l’horòscop i posa els sudokus més fàcils, però clar, això tampoc li diras a la desconeguda del telèfon per a no quedar com un incult.
I finalment, ve quan et pregunten quina ràdio escoltes normalment, i tu, que tens un fil musical a la feina, li dius que escoltes rariofòrmules i que a la nit et poses els informatius, quan en realitat només et poses al Basté i segons com, el Prohibit als Pares de ràdio Flaixback perquè et mors del riure amb les preguntes que arriba a fer la gent.
I a partir de les teves respostes i les d’uns quants éssers humans més amb una paciència i esperit de sacrifici semblants als teus, publiquen l’estudi general de mitjans, que consisteix en un munt de gràfics fets amb excell però amb colorets i molt detallats. Els mitjans els reben, i l’endemà resulta que tots, absolutament tots, en surten beneficiats. El que no surt com a líder d’audiència ha crescut, el que no ha crescut es manté, el que ni creix ni es manté, té el programa més ben valorat. I així tots contents i feliços perquè nosaltres posem documentals per dormir, comprem diaris per llegir els horòscops i escoltem la ràdio per comprobar que hi ha gent que està pitjor que nosaltres.

No tinc paraules suficients per descruire el que he vist aquest matí a l’edició digital d’un diari. La gràcia dels diaris és que ens informen del que passa al nostre voltant i els podem llegir o mirar les fotos, així sabem quina cara té la Segolène Royal o de quin color és el xandall que utilitza Fidel Castro en les seves recepcions oficials. Avui, en canvi, la foto que acompanyava el text d’una notícia era un altre text, això sí, amb les peculiaritats que l’han fet digne d’una imatge en els mitjans de comunicació.
Normalment, quan un camell ven haixix als voltants d’un institut, salta l’alarma sobre la seguretat dels menors davant aquests atemptats a la salut pública. Diem que no pot ser que els nostres joves tinguin al costat del centre educatiu un accés tan fàcil a substàncies psicotròpiques, fins i tot Ana Rosa Quintana va fer un dia un especial sobre aquest tema, i si ho fa Ana Rosa Quintana, és que la situació és preocupant.
En aquest cas, però, la notícia no era això sinó el fet de que camell en qüestió és un analfabet dels grossos, perquè en el seu anunci publicitari hi ha més faltes que en una consulta de la comadrona. L’home assegura ja en el titular que vende costo del gueno. Amb G, i sense dièresi, que no sé si és pitjor que se l’hagi deixat o que la posi. El que segueix és una patada al diccionari darrera de l’altra: ventana amb B alta, la frase d’advertència “no llamar la atensión (amb S) o no su vendo ná”, així tal qual ho sentiu, i la millor de totes, segons el meu criteri un plànol on hi ha marcat un edifici anomenat Tituto, sense la primera síl·laba.
En definitiva, una joia lingüística per a qualsevol friqui de la llengua de Cervantes, perquè el millor de tot és que aquesta persona humana fa seva aquella màxima que deia Valdés, (no el del café) un gran filòleg oblidat i que assegurava allò de escribo como hablo, quin exeple millor hi pot haver de la eprsona que escriu tal i com parla? És el de sempre, quan ho fa algú que no és reconegut, ho titllen d’incultura i analfabetisme, però si aquest cartell l’hagués redactat Arturo Pérez Reverte, tothom diria que és pura innovació lingüística. I així és amb tot, si un mortal s’equivoca i es posa sal al iogurt, li diran que com és possible que a aquestes altures no pugui distingir la sal del sucre, però si ho fa Ferran Adrià, que a més, no sap pronunciar la S, llavors serà portada al New York Times perquè es ratifica que és el cuiner més creatiu del món.

En un dia com avui resulta inevitable parlar del dia del llibre i la rosa, de Sant Jordi, aquesta tradició tan nostra i tan de tothom, perquè és el dia mundial del llibre, però també és la diada d’Aragó, Castella i el dia patronal de Rússia. Tot i així, sembla que a casa nostra és on un 23 d’abril adquireix més rellevància, potser perquè nosaltres tot ho fem més sentimental. A mi sempre m’ha agradat molt el dia de sant Jordi, per a una persona tan desmemoriada com jo, per exemple, té l’avantatge de que me’n recordo de felicitar a tots els meus amics que es diuen Jordi per la seva onomàstica, i es posen d’allò més contents. Per tant, tinc molt contents als Jordis, Joseps i pepites, Joans i Joanes, i a Assumpta, que només és una i que té la sort de que li cau el sant el dia de la patrona del meu poble. La resta…bé, la resta ja em coneix i sap que jo per a les dates sóc un desastre.
El dia de Sant Jordi m’agrada a més a més, perquè combina a la perfecció la literatura, la botànica i l’amor, ja sabeu que a Catalunya el dia dels enamorats és el 23 d’abril, i no el 14 de febrer, o com a mínim, això asseguren els quatre garrepes que no fan regals per Sant Valentí. La veritat és que tenen molta vista, els avantatges de celebrar Sant Jordi inclouen que no et cal pensar massa, o llibre o rosa, ja no hi ha més opcions. I a més, si ets home, encara et surt més bé de preu, no ens enganyem, no és el mateix una rosa de 5 euros que un diamant, que per molt que sigui para siempre, val una bona morterada.
El que passa és que últimament no acabo de saber si el d’avui és el dia del llibre o el de l’escriptor, perquè fa com a un mes que no parem de veure escriptors que surten per la tele, a la ràdio, als diaris i al youtube per a promocionar les seves últimes creacions. Algun, fins i tot ha sortit per explicar que es presenta a alguna llista electoral, però suposem, o volem suposar que és pura casualitat. Avui és el dia que els escriptors prenen les ciutats, i no per la força de les armes com es feia temps enrera, sinó armats amb un boli de bic o una ploma Montblanc (depèn del número de llibres que van vendre l’any passat, o de si han guanyat un Planeta últimament), i parapetats darrera una taula amb muntanyes de llibres de tapa dura que es dediquen a signar a la pàgina número tres. En això hi ha una norma d’or: mai un escriptor us signarà el seu llibre en l’edició de butxaca que vau comprar a la gasolinera aquell dia que anàveu cap a Galícia, i poques vegades ho farà fora de temporada, perquè l’activitat creativa suposa mesclar-se amb el populatxo només quan s’està de promoció. I, si som sincers, vosaltres, jo, i la resta dels mortals a qui no visita la inspitació, som populatxo que igual compra novel·les, que enciclopèdies, que la revista Lecturas.