Nuriade’s World

La veritat és que avui podriem parlar de tants temes que no sé ben bé per on començar. Sembla que el millor que podria fer és explicar-vos com estem de contents de que plogui aquesta setmana perquè això relaxarà molt als que s’esgarrifen quan fa calor perquè han aprés la paraula canvi climàtic. Però com podem preocupar-nos pel temps mentre carod li fa el salt a Montilla?
També seria pertinent parlar de l’alegria que ens suposa tenir una nova edició del Diccionari de la Llengua Catalana gràcies a l’Institut d’Estudis Catalans, que, com sempre, esmerça els seus esforços en la recerca del mot escaient, i gràcies a ella ja podem utilitzar paraules com morrejar, piercing o zapping sense fer ni un sol error lingüístic.Però com podem parlar de diccionaris i neologismes quan Montilla encara no s’ha reposat del cop?
D’altra banda, tampoc estaria fora de lloc queixar-nos dels preus de la vivenda i la seva inexistent baixada, perquè cada dies estem més hipotecats mentre experts amb corbata i un ordinador portàtil damunt la taula ens asseguren que la bombolla inmobiliària està a punt d’esclatar. De que treballem set dies a la setmana i no arribem ni a mileuristes i que per això hem d’hipotecar fins i tot la casa de nines de la nostra neboda. Però a qui li preocupen les bombolles i el preu del totxo quan resulta que a Esquerra Republicana i el PSC els ha durat l’amor només quatre mesos?
Seria interessant comentar el programa d’ahir a Televisió Espanyola on els ciutadans feien preguntes a Zapatero, que segurament no estaven pactades i on el presidente va demostrar que al bar del congrés dels diputats el cafè està més barat que al bar del cantó de casa nostra. Però a qui li pot importar el preu del cafè, que sigui dit de passada, és escandalós, quan des de diumenge el parlament de Catalunya sembla Cumbres Borrascosas?
Així doncs, no entenc qui es pot preocupar per les coses banals com el canvi climàtic, la norma escrita de la llengua, les dificultats d’accés a la vivenda o la inflació que hem sofert amb l’euro quan els nostres polítics viuen enmig de l’huracà de les passions. Ahir mateix asseguravem que en breu tindriem la telenovel·la a les notícies, que no ens caldria seguir més ni Ventdelplà ni el Cor de la Ciutat perquè les mateixes trames es repetien als escons del Parlament. I avui mateix hem pogut constatar amb alegria que no anàvem gens errats. Armem-nos de paciència que encara tenim per davant quasi dos mesos de campanya i això acaba de començar.

Una calçotada sol consistir en una reunió d’amics, companys i/o familiars on es menja ceba tendra cuita al caliu amb salsa, carn rostida i allioli, on t’empastifes fins les orelles, en més d’un sentit. De vegades, quan la gent va de calçotada arriba a punts d’extrema alegria que desemboquen en eufòria i que no sabem ben bé si és provocada per la fum del calçot, pel porró, o per la grata companyia. Quantes vegades no hem anat a una festa semblant i l’endemà hem tingut tema per comentar amb els amics durant hores i hores? Aquell va dir, l’altre va fer, el de més enllà semblava…és inevitable, com que s’espatlli l’ascensor quan vens carregat amb la compra del Mercadona. El que passa és que a vegades les sortides de to arriben a ser preocupants, si més no, per als que no hi han anat i acaben sabent per tercers les conseqüències de l’exaltació que provoca la carn rostida. És semblant al que passa quan els teus nens van a segon de primària i els envies de colònies dos dies. Tu ja pots confiar en que els has educat de la millor manera que saps, i en que són bons nens i en que creuen tot el que els hi dius, al final, com molt bé assegura aquest gran filòsof social que era Murphy, acabaran sortint per on menys t’ho esperes i dient coses que et costarà Déu i ajuda arreglar, més que res, perquè de cara als altres t’ha fet quedar com un pare sense autoritat. Situacions familiars i casolanes com aquestes són les que converteixen la política catalana en una muntanya russa que no té res a envejar a les de Portaventura pel que respecta als revolts, loopings i acceleració. No crec que hi hagi un lloc on la política sigui tan divertida, tu posa un polític català un diumenge en una reunió d’amics, un pitet i una teula de calçots davant, posa-li a prop un micròfon o una càmera de tele i ja tens entreteniment per a tota la setmana. I és que, al contrari del que pugui semblar, la política no serveix per a exercir el govern i ordenar la vida pública, què va!. La política fa ara per ara la mateixa funció de el show de Benny Hill, es proposen situacions absurdes que, una de dues, o t’insulten la inteligència si tens el dia griat, o hi entres, estableixes al pacte de ficció i et fan petar de riure durant una bona estona. En realitat, hauríem d’estar agraïts als nostres polítics de que ens donin tan bones estones cada vegada que surten de casa. Segurament en uns dies, i ara que venen eleccions, no ens caldrà posar el canal 300, perquè ja tindrem el novelón al telenotícies.

La crisi dels 50 és un estadi pel qual es veu que passa tothom, com la crisi dels 30, la dels 40, i la de qualsevol edat que acaba en zero i que sigui major que vint. La vella europa es troba ara per ara en plena crisi dels 50, ja fa cinc dècades des de que uns quants president se’n van anar a Roma i van signar un tractat que els unia més que abans, però no tant com abans d’abans. Així és com, aquell mateix cap de setmana es va inventar l’expressió juntos pero no revueltos, que segurament es va inventar en francès.
La crisi dels cinquanta passa per comprar-se un cotxe gran, deixar la dona per una altra de més jove i començar a utilitzar tint per al cabell. És una mica, la conseqüència de no acceptar la pròpia edat, i no ens estranya gens, perquè vivim en un món on has de ser menor de vint-i-cinc per a treballar de dependenta en una fleca, i major de 65 per poder comprar-te un apartament a marina d’Or.
I què fas mentrestant? Doncs aguantar, com tothom, anar passant dies, i dia passat, dia trobat. El que passa és que una vegada arribats els 50, aquesta edat que els que utilitzen metàfores ja gastades anomenen la tardor de la vida, comences a fer balanç del que esperaves que t’arribés a aquesta edat, i de tot el que et falta per acomplir. Caus així en la insatisfacció, penses que has estat perdent el temps i, a continuació et veus envaït per unes ganes bojes de fer-ho tot de cop i en un Mercedes, perquè es veu que les penes, amb Mercedes, són menys.
I això és el que ha fet aquest cap de setmana d’aniversari la vella Europa, posar-se a pensar en el temps que ha perdut, en els esforços malgastats, i comprometre’s a sortir de la crisi que ella mateixa a causat a base de diàlegs infructuosos. Ara resulta que en 2 anys hem de tenir un nou text constitucional. Que jo recordi, ja fa un temps que a Espanya es va votar la constitució, em sembla que hi van anar tres o quatre a votar, i va sortir que sí. Doncs es veu que aquesta vegada no servia, allò que vam dir que vale, era de sucre. I vinga a signar més papers, i més acords, i més tractats i a donar-se més encaixades de mans.
No m’estranya que la nostra vella Europa estigui en crisi d’edat, perquè amb mitja centena encara està estancada en els mateixos protocalos, i les mateixes accions que fa vint anys. Està clar que ens hem de renovar o morir, perquè no hi ha ningú que als 50 encara pensi que ell sol pot acabar amb el canvi climàtic, la injustícia social i les guerres de tot el món. Potser caldria prendre consciència d’un mateix i actuar en consonància amb la pròpia edat.

Anar a comprar al súper, si tens temps per donar una volta i remirar els prestatges i les novetats alimentàries pot arribar a ser una experiència d’aquelles que et fan descobrir els misteris de l’univers. La nostra societat, que alguns anomenen postmoderna, o sigui que va després de la modernta, tot i que no sabem ben bé què és modern aplicat a la societat…la societat postmoderna dèiem, es caracteritza alimentàriament per uns costums ben curiosos. Principalment, si alguna cosa tenim a l’hora d’omplir el carro de la compra és llibertat d’elecció; potser massa, perquè no us podeu arribar a imaginar com acabes de marejat després de mirar les quaranta mil classes de llet que existeixen. A veure, la llet és llet, la treuen les vaques, els productors la rebaixen amb aigua i l’encasen en tetra-brick…o, com a mínim, això em pensava jo fins fa ben poc: tenim llet enriquida amb tota classe de coses que no sabem què són però que sonen a salut: omega 3 … si té número és encara més important, soja, calci … la llista no s’acaba mai.
Deduïm, així, que la nostra societat és complicada, complicada i diversa perquè sí. I a més, amiga del mestissatge, perquè déu n’hi do el que arriben a mesclar amb els iogurts, abans els iogurts, com a molt moderns, portaven plàtan, ara no, ara porten cereals, herbes, i de tot el que us pugueu imaginar, jo espero el dia que tregui el iogurt amb salsitxa de frankfurt, així ja tinc primer i segon plat, tot en un.
I després hi ha el moment estrella en què et plantes davant dels congelats i al·lucines amb el munt de coses que es poden arribar a congelar. Més enllà de les croquetes, les empanadilles o els canalons, una secció de congelats arriba a ser tot un món alimentari per descobrir.
En realitat, ni hi ha res millor que tenir un congelador gran, amb un congelador gran, i un microones ràpid, ja no et cal tenir a casa ni rebost ni nevera. Fa un temps, la última moda en congelats va ser la truita de patata…bé, està bé, té una mica de gust a Avecrem, però si tens necessitat imperiosa de menjar-ne i deu minuts per fer el sopar, pots satisfer el desig. Però és que ara ja fan truita a la francesa congelada. Pel mòdic preu al què compres una dotzena d’ous, ara et pots emportar una bossa de plàstic amb una truita congelada, que podras descongelar en el doble de temps que costa fer-la. Fantàstic, això ja no sé si és comoditat, o ganes d’anar congelant coses perquè sí.

Fa uns anys, quan sorties al carrer i anaves a comprar, per exemple, sempre anaves a casa d’algú: al de la Rosita de les verdures, al de Maribel per a la última moda, o al de Manolo a comprar el diari. Els bars tenien noms molt característics: Avenida, Manolo el del Bombo, Virginia … quan entraves en qualsevol establiment que allà hi havia la mestressa, o l’amo, i com a molt, algun empleat, que, en aquella època eren llogats.
Ara, en canvi, tot, absolutament tot són franquícies. Una franquícia ve a ser com un establiment normal, amb les particularitats de que els que hi treballen no són els amos, porten uniformes estranys, i allà on vagis te’n trobaras, amb la qual cosa tens, quan vas pel carrer, la sensació de que estas caminant en cercles, perquè a cada carrer hi ha un Lizarran, o sigui, que si quedes amb l’amiga al cantó del Lizarran, automàticament tens, com a mínim quatre possibilitats diferents en quatre punts distants de la mateixa ciutat.
Una altra cosa curiosa és que, si vas de viatge, ja se sap que muda molt quan expliques a les amistats que tal o qual cosa te lhas comprat a la cinquena avinguda de Nova York, el que no expliquem és que ho hem comprat al Zara de la cinquena avinguda, o sigui que hem creuat un oceà per acabar lluïnt un vestit que ens haguéssim pogut comprar al Parc Central de Tarragona, i segurament a més bon preu.
Però el que més m’agrada de tot és que els establiments són absolutament clònics, per tant, si entrem en una franquícia de pubs irlandesos, ens trobarem a les parets les mateixes fotos dels miners amb el casc i la cara bruta, els mateixos paisatges i les mateixes escombretes al lavabo. Això de les escombretes té un passe, però suposo que els miners que tenen la cara estampada en quasi totes les ciutats amb una àrea d’influència de 100.000 habitants, deuen cobrar alguna cosa en concepte de drets d’imatge.
En aquest segle XXI, en el que hem clonat ovelles, ves a saber per a què, ens hem dedicat a clonar els establiments una mica, suposo, per a sentir-nos com a casa a tot arreu, podem prendre la mateixa canya, amb el mateix got, asseguts a la mateixa cadira i amb el mateix fil musical, aquí, o a Sigüenza, comprarem la verdura a la mateixa botiga tant si creuem el carrer de casa, com si ens allarguem fins a Cambrils a veure la tieta. I us asseguro que una dependenta de Mango tindrà la mateixa ànsia per plegar i endreçar els jerseis a Reus, o a Tombuctú.