Nuriade’s World

De gent insatisfeta amb la seva vida i amb allò que l’envolta n’hi ha a tot arreu, i això passa perquè no tots podem ser tan feliços com Mar Flores, aquella xicota que ha fet del casar-se bé tot un art. Els que no tenen el privilegi de viure a los Mundos de Yupi, de vegades se senten frustrats i cauen en un sentiment anomenat abúlia, que és el mateix que dir que res del que veuen, diuen o fan els agrada però amb una paraula més bonica.
En altres temps, aquells que queien en l’abúlia, tenien recursos per escapar de la grisor de les seves vides. Hi havia les pel·lícules de Paco Martínez Soria, les cançons de Karina i les vacances en un apartament de multipropietat amb aluminosi al bell mig de Villajoyosa, Alicante.
Avui dia, però, amb els avenços socials i tecnològics que hem experimentat, les opcions s’han diversificat, ja no ens omplen les mateixes coses, i ni tan sols una tarda amb Cine de Barrio ens pot apartar de la melancolía, és per això, que les ànsies humanes de superació han trobat altres vies d’escapament. Una és la proliferació de psicòlegs, llibres d’autoajuda, programes de televisió d’autoajuda i realitys, i l’altra és la vida paralel·la a través d’internet.
En els últims mesos s’ha popularitzat una forma de vida paralel·la que poc té a veure amb els móns possibles de Locke. Aquesta vida paralel·la s’anomena Second Life, segona vida, per a aquells que no controlen la llengua de Victoria Beckam. Second Life és un joc en xarxa que consisteix bàsicament en tenir una vida virtual. Tu et crees un personatge que interactua amb altres jugadors, pots parlar amb altra gent, anar de tapes un dissabte a la nit, comprar-te un adosat amb un metre quadrat de jardí gràcies a una hipoteca a trenta anys, progressar econòmicament o arruinar-te i fracassar estrepitosament en la teva vida sentimental. Pots anar a concerts de Manu Chao o quedar-te al teu sofà virtual mirant la teva tele virtual.
Al Second Life hi ha cinemes, teatres, temples budistes, jardins públics, societats anònimes i bancs de crèdit. És realment una sort que els insatisfets amb la seva vida monòtona, rutinària i que es troben ofegats per la familia, les obligacions i la hipoteca, piguin tenir a l’abast una altra vida no tan monòtona ni rutinària on es puguin sentir realitzats amb la familia virtual, les obligacions virtuals i la hipoteca virtual. Jo espero per registrar-me a que a la tele de Second Life reposin les pel·lícules de Carmen Sevilla.

Vivim en un món capitalista, i no des de fa dos dies, perquè ja digué Quevedo que poderoso caballero es don dinero. Les pàgines d’economia solen ser aquelles que van abans o després de les d’esports al diari, amb unes taules en lletra minúscula, i que no mira gairebé ningú. Tot i així, a l’hora de treure la cartera i desembutxacar els diners, tots ens transformem en economistes d’estar per casa, ens queixem de que els euros no duren, i busquem el forat que segur que hi ha al fons i per on es deuen escolar les monedes europees.
El que passa és que poques vegades ens parem a pensar amb el que ens cobren per les coses que paguem, ja no parlo de la llum, ni el gas, ni les hipoteques, perquè la macroeconomia és una matèria que s’escapa al nostre abast. I que no podrem arribar a entendre mai, i amés, és en el que més ens parem a pensar perquè els números grans fan més por.
El que no pensem tant sovint i el que en realitat és la veritable causa de que un bitllet de cinc euros duri menys que un iogurt fora de la nevera són les coses que paguem cada dia.
Per estalviar, farem un pla integral, que no és un pla baix en calories, sinó una estratègia per esgarrapar monedes de cinquanta cèntims d’allà on es pugui.
Començarem pels preus de les cafeteries: en un bar finolis, dels que et posen un plateret de conjunt de la tassa i una cullereta que encara brilla, on els cambrers porten roba moderna i els lavabos tenen fil musical, un cafè et pot arribar a costar el mateix que un quilo de la marca blanca del DIA: un euro quaranta. Per tant, la primera mesura serà comprar el cafè a granel, i prenre’l a casa. Si no som de cafè i ens inclinem més cap a begudes més saludables, ni se us acudeixi demanar mai de la vida un suc de taronja natural. A un pagès qualsevol li paguen a quinze cèntims el quilo de taronges que recull, i a vosaltres us clavaran gairebé tres euros per un gotet de suc on hi caben dues taronges que, per cert, comencen a tenir una antiguitat considerable. Us proposo comprar els cítrics al mercat, que tot i que també surt car, com a mínim podrem triar quins agafem i quins no, portar-los a la bossa i donar-li amablement a la cambrera del bar per a que els passi per aquella maquineta tan graciosa que fa el suc. Segurament us farà molt mala cara, i si no insistiu, es negarà, però penseu que així salvareu la vostra economia familiar.

A hores d’ara, qualsevol que tingui un mínim interès pel calendari, sap que cada dia és el dia mundial d’alguna cosa, i que qui no celebra o commemora, o fa homentages cada dos dies, és realment, perquè no vol.
Dijous que ve, per exemple, és el dia de la dona treballadora, és molt important distingir-lo del dia de la dona, perquè es veu que hi ha dones que treballen i dones que no.
La veritat és que té molt de sentit premiar un dia entre setmana a les dones que treballen, perquè és realment una proesa. Les treballadores són una rara avis tan estranya en els nostres temps que cal una jornada sencera dedicada a que se les tingui en compte, no com els homes, que treballen tots, que se’ls pressuposa l’esperit laboriós i, per tant, no ténen un dia especial per a donar-se un homenatge. A més, que el dia de la dona treballadora sigui en dijous és tot un encert, perquè ja se sap que aquelles a qui es distingeix amb aquesta jornada festiva podran deixar sense cap problema l’oficina, la casa, els nens i la compra del mes per a anar a un dinar de germanor i rebre una placa de les autoritats competents.
Perquè es veu que la majoria de coses que fa una dona no són treballar, són una altra cosa que encara no té nom, ni cotització a la seguretat social. Per a que es consideri que una treballa ha de fer el que sigui, però fora de casa i cobrant. És a dir, si ets infermera, treballes cuidant malalts, però si estas cuidant un familiar dins al domicili, llavors no treballes, i entres en el grup nombrosíssim de les mestresses de casa, que tothom sap que són dones que no treballen gens i que es queden a casa tot el dia fent ganxet i mirant el Diario de Patricia.
O sigui, que ja sabeu que cal diferenciar molt bé els conceptes i dir les coses pel seu nom, i per fer les coses bé, totes les dones que treballen poden reivindicar la desigualtat el dia de la dona treballadora, la resta, les que no treballen, que es veu que són moltes, tot i que jo, per exemple, no en conec cap; la resta, dèiem, s’han de quedar a casa i continuar dedicant-se a sus labores. Perquè portar una casa són sus labores, eh? No las labores que haces tu porque si no se amontonan y se quedan ahí de por vida.
Per tant, estimades companyes, les que treballeu i les que no, espero que dijous que ve, entre la casa, la feina, els nens, i la resta de tasques que feu durant el dia, tingueu, com a mínim cinc minuts per pensar que, tot i que és un dia qualsevol, és el vostre dia.

Avui he descobert que no tinc sentit comú, mira tu, que un bon dia et trobes en un autobús llegint la pàgina trenta-tres d’un diari qualsevol i descobreixes que et falta aquest sexto sentido que et permet veure els fantasmes.
L’article en qüestió assegura que tots els afortunats que es troben en possessió del menys comú de tots els sentits estan d’acord amb els pedagogs i els professionals de l’educació en què la formació inicial del professorat ha de canviar de forma radical.
He deixat de banda el fet de que la paraula radical em produeix urticària i després de reflexionar-hi dos segons he seguit llegint per veure si descobria les bases d’allò que em faltava: sentit comú.
La qüestió fonamental es veu que radica en què els alumnes de secundària surten cada vegada amb un nivell més pobre en continguts i, a més, amb una capacitat d’esforçar-se que es queda a l’alçada de les soles de la sabata. Bé, res de nou per ara, el que passa és que ara resulta que posats a culpar a algú, perquè algú ha de tenir la culpa, han pagat el pato els professors, que no tenen formació ni recursos psicopedagògics (com m’agraden les paraules compostes). Es veu que el professorat, que s’ha passat quatre anys estudiant una llicenciatura, és tan especialitzat en una matèria concreta que no té formació pedagògica, no sap com transmetre els seus coneixements i per això els alumnes surten de la secundària sense tenir clar si els grecs van venir abans o després dels dinosaures, quant de mal ha fet Jurassic Park!
En definitiva, continua afirmant la periodista, una qüestió que s’ha d’abordar de manera global, que és com dir que s’ha d’abordar d’alguna manera que no tenim clara quina és.
Es conclou afirmant que a les aules haurien d’anar-hi a parar els cervells més ben preparats de cada universitat, els que ténen millors notes i més capacitat; que dic jo que potser haurien d’anar els que ténen vocació, i ganes de posar coneixements en els cervellets adolescents mig derretits a base messenger i PSP. Demanen també una cosa que he buscat al diccionari però que no hi surt: habilitats socials. Si algú sap quines són aquestes habilitats, si us plau, que m’ho digui, perquè ja veig que amb tanta mancança que tinc, aquesta nit no dormiré.
Confesso, per tant que no tinc sentit comú, ni habilitats socials, perquè si les tingués sabria el que són, i que, a més, no acabo de veure clar que la culpa la tinguin les persones que cada dia intenten explicar la taula periòdica dels elements sense que se’ls adormi l’auditori.

Sembla mentida que cada setmana hi hagi coses a dir dels mateixos personatges, hi ha gent que, com afirmava la gran pensadora Sofía Mazagatos, sempre estan al candelabro.
A les telenovel·les i les sèries, per exemple, els actors sempre són els mateixos: el Rafa de Ventdelplà, també està fent el MIR, la dolenta de Camera Café és una de les amigues de Bea la fea, i així ens podríem passar la tarda explican casos semblants.
Això ens demostra, una vegada més, que la televisió és un reflex fidel de la nostra realitat quotidiana, perquè si llegim un diari o escoltem la ràdio un parell o tres de dies seguits, veurem que també apareixen sempre els mateixos. I no cal que sigui només en els programes del cor, què va!
La plantilla fixa de qualsevol secció d’actualitat sempre obre o tanca amb les aparicions estelars de Magdalena Álvarez, mira tu, ahir dèiem que mentre ella sigui ministra tindrem tema en aquesta secció; i ves per on, serà veritat. La seva companya d’escenari, de festes i fatigues és la inefable Helena Salgado. Entre les dues formen un tàndem sense desperdici que no deixa de recordar-nos als grans duos femenins dels anys 80, podrien ser Las Virtudes, Pili y Mili o fins i tot les germanes Hurtado, si hi afegim la gram ministra de cultura.
La qüestió és que ara per ara jo tinc més clar que està al davant d’aquests ministeris que del d’interior, justícia o defensa, perquè amb aquest repartiment estelar, els mitjans tenen assegurats els continguts de cada dia cosa que sempre és d’agraïr.
I és que foment és un ministeri molt i molt difícil de portar, perquè a veure com has de solucionar els problemes de mobilitat de milers d’usuaris desaprensius que es queixen per una retards de tres horetes de res, si és que la gent s’ha de queixar per tot. Al cap i a la fi, la nostra ministra es dedica en cos i ànima a allò que el seu càrrec porta ja en el títol: foment, de fomentar, o sigui que fomenta, fomanta la ràbia i la desesperació entre tots aquells que no tenen, com ella un cotxe oficial a la porta que els deixi allà on volen anar.
L’altra banda del duo, la gran Elena, està en fase retroactiva, és a dir, que tira enrera coses que ha dit que tirarà endavant, o, com a mínim, intenta deixar-les per altres temps menys difícils. No està malament, jo, quan em poso a treballar, sempre penso que si m’equivoco molt sempre puc dir que allò ja ho revisaré després de les eleccions.