Archive for Gener, 2007

17 de gener: UNIVERSITARIS I GRANS AL NAS

Quan un s’aixeca pel matí amb un gra a la punta del nas no s’adona de que el té fins que s’ha rentat la cara i es mira a l’espill. És a dir, que necessita una entitat externa que li revel·li allò que té ben visible per a tothom, menys per a ell.
Una cosa semblant deu passar quan els diaris es posen a publicar estadístiques i en treuen titulars. Que és llavors quan ens adonem de les coses que, en realitat tenim, i fins i tot, sabem.
Avui per exemple, s’ha publicat un estudi que afirma que les facultat estan buides, que a Catalunya hi ha 39 carreres amb menys de 20 alumnes. Vaja home! Els meus setze companys d’orla de Filologia i jo, no ho havíem notat quan ens vam llicenciar.
Tampoc caldria continuar llegint la notícia per saber quins són els estudis menys concorreguts a les universitats, està bastant clar: història, geografia, estadística, turisme i les filologies catalana i hispànica. Però és que hi ha algú que no ho sabés? Amb el que costa fer una carrera universitària, i amb la demanda de filólegs, geògrafs, historiadors i estadistes que hi ha en el mercat laboral, encara hi ha qui s’alarma de que només es matriculin set alumnes a Història de l’Art. Més que alarmar-se el que s’hauria de fer és una festa a la mitja dotzena d’estudiants que han decidit entrar a estudiar una carrera que els reportarà ben poc en el seu futur.
Davant d’aquest panorama, està clar que de seguida trobem les primeres reaccions de les altes instàncies a un problema tan greu…no ens confonguem ara pensant que el problema és que en un futur no ens podrem garantir una societat amb estudis superiors i ben formada. El problema aquí és que les carreres amb pocs alumnes no són sostenibles … econòmicament, és clar, la sostenibilitat ecològica està garantida per l’estalvi en fotocòpies. L’operació és tan fàcil que fins i tot jo, que sóc de lletres, la puc entendre, 21 alumnes i 65 professors dónen 0.32 alumnes per aula, això és pitjor que la taxa de natalitat a occident. Evidentment el 0.32 alumne, amb la seva taxa de matrícula no pot sufragar el sou, triennis, sexennis i complements del seu professor, i per això el plantejament de futur és la concentració de tutulacions. Agafar totes aquestes carreres amb poc quòrum i fer-ne una de sola.
O sigui que, analitzant el rànquing de les més buides, veiem que, possiblement en un futur es podrà accedir a la carrera de Turisme de relacions laborals i enginyeria tècnica industrial tèxtil especialitat en filologia catalana i hispànica. Cal adaptar-se als nous i ja sabeu que a tot s’acostuma l’home, nomes em queda el dubte de quina via de batxillerat hi donarà accés.


Add comment Gener 25, 2007

16 de gener: NO SMOKING

La sanitat és una àrea de les que implica una responsabilitat absoluta. Ser ministra de sanitat és quasi tan difícil com ser Fabio Capello en aquest moment vital que atravessa el Reial Madrid. Avui he vist que per a exercir el càrrec de la gran Helena Salgado, s’ha de tenir una integritat i una coherència que pocs podrien portar fins a les últimes conseqüències, però evidentment, si alguna cos caracteritza la nostra ministra és portar les coses al límit.
Primer va ser la llei antitabac, clar, els fumadors som drogadictes perillosos i nocius per a la salut del conjunt de la societat, no som lliures ni tenim autonomia per triar el que fem amb els nostres pulmons i per això ens han de prohibir treure el paquet de tabac en qualsevol espai. Això si, tret del carrer, al carrer es pot fumar, robar i injectar-se heroïna, el que no es pot fer al carrer és botellón, però aquesta és una altra qüestió.
A més, la llei en contra de l’adicció a la nicotina, va prohibir que els bars venguessin l’estupefaent en mà, o sigui que des de llavors tots anem en processió cap a la màquina expenedora, procurant tenir canvi en monedes i tement el cartellet de NO FUNCIONA.
I ara, quan ens hem acostumat a no fumar enlloc, i fins i tot ho trobem bé, quan paguem una burrada per un paquet perquè ens hem de pagar poc a poc el pulmó d’hacer que ens facilitarà la sanitat pública d’aquí uns anys, i quan ens hem acostumat a apurar fins a l’últim moment abans d’entrar a qualsevol lloc, ara encara ens ho posen una miqueta més complicat.
No n’hi ha prou amb tot això, que ara t’han d’humiliar una miqueta per a que paguis el mal que fas a la col·lectivitat. Us explico la situació: tu entres en qualsevol bar dels que tenen màquina i dels que es pot fumar…que, no ens enganyem, són uns quants, i quan estas al costat del senyor que porta tot el matí a la maquineta del millón, poses les teves monedes d’un euro, i et rellisquen. I llavors veus la nota reveladora que t’explica que has d’anar a la barra i demanar a qui hi hagi que t’activi la màquina. Molt rebé, vas a la barra, on amb una mica de sort, el cambrer no tardarà en fer-te cas i treure un mando a distància, com el de l’aire acondicionat i activarà la màquina…la de tabac, no la del milón, perquè mentrestant, l’home de la maquineta del millón s’ha gastat allà tot el que portava a sobre.
En definitiva, un altre petit aspecte de la nostra vida quotidiana que es veurà alterat i al que ens acostumarem de seguida segons les lleis Darwinianes, que per això existeixen. Així, com a mínim protegim al menos que estava a la maquineta del millón, i que, al menys, mentre jugava, no ha fumat.


Add comment Gener 25, 2007

15 de gener: MAURI vs MONTESDEOCA

Venim d’un cap de setmana de gener que més aviat semblava d’abril, ha fet sol, bon temps, vint graus de temperatura. En definitiva, sabem que és hivern perquè hi ha futbol i han tornat Los Serrano, perquè si ens hem de guiar per la meteorologia, més aviat ens començaríem a barallar amb els companys de feina per agafar les vacances.
En uns anys, si la cosa segueix així, ja no recordarem què era una bufanda, els guants es convertiran en peces de museu i oblidarem com es feia per encendre l’estufa de gas. Tot i així, no podem caure en l’alarmisme, perquè, si mirem el senyor del temps, veurem que el que ens passa és tan normal que fins i tot té nom. Se li diu anticicló, que, com el propi nom indica, és el contrari d’un cicló.

A moltes cases, l’home del temps té més pes que el propi presentador del telediari, jo crec que, en realitat, el Xavi Coral li fa de telonero a Francesc Mauri. Això sí, aquestes coses només passen a TV3, l’únic canal que dedica un quart d’hora a avaluar les altes i les baixes pressions, les isobares i les temperatures, et donen la de Berlín, Helsinki i Ginebra, per si de cas entre avui o demà t’hi vols passar.
L’home del temps de TV3 fa una tasca molt pedagògica, perquè és gràcies a ell que sabem què és la temperatura de xafugor, la pressió en atmòsferes, mil·libars i hectopascals, i per si això fos poc, tenim cada dia una bonica imatge dels llocs més emblemàtics de Catalunya, jo, per exemple, no sabria què fer si no veiés la Plaça major de Vic i la Vall de Boí cada cert temps.
Crec que tots els altres homes del temps hauríen d’aprendre de Tomàs Molina, que amb aquella simpatia t’explica tota l’evolució de l’anticicló des de l’arxipièlag de les Açores, perquè també aprenem geografia. Jo, si alguna vegada he vist el temps als altres canals, m’he sentit estafada, perquè Paco Montesdeoca acaba de seguida, et diu el temps que farà i ja està, com si amb això n’hi hagués prou. Com si fos el que ens interessa. Tan bonic que és passar-te vint minuts mirant la previsió, no aclarir què t’han dit que farà, acabar per fer cas dels simbolets del mapa, i, evidentment, comprobar l’endemà que no els has interpretat bé, perquè amb tanta base científica és impossible que l’home del temps s’hagi equivocat.


Add comment Gener 25, 2007

12 de gener: ANIMALS DEPRESSIUS

Acabo de llegir al diari una notícia que m’ha vingut a confirmar, una vegada més, que els americans ens porten anys d’avantatge en gairebé tot. I no és perquè tinguin una lliga de futbol en tanta vitalitat que fins i tot el gran Beckam se n’hi va a jugar, encara hi ha coses millors.
Els veterinaris americans, han descobert que les mascotes també poden tenir depressions, ansietat i desequilibris de comportament. O sigui que els animals són com les persones: tenen problemes amb la feina, se senten sols, a una certa edat no controlen l’agressivitat i poden arribar a atacar als que tenen a prop.
La única diferència és que quan els passa tot això, ells no poden anar a solucionar-ho al Diario de Patricia, i per això ho paguen amb els seus amos, fent-se pipí dins a casa, esgarrapant mobles i cortines i rosegant les sabates més cares que troben per l’armari.
Nosaltres, que som europeus i no arribem a comprendre que home i animal són una mateixa cosa, pensem que són coses normals en les nostres mascotes, ens molestem, intentem educar-los, i si no ens funciona ens lamentem de tenir un fox terrier que ens ha costat una fortuna i que a sobre ens ha deixat tots els mitjons com un colador.
Així és com una vegada més, els americans ens demostren què justos d’enteniment i de sensibilitat estem a aquest costat de l’Atlàntic, perquè el que fan allà els veterinaris és receptar antidepressius als seus animalons per tal de corregir aquestes deficiències en el comportament.
Sí senyor, mitja pastilleta de Prozac abans de cada menjada i veruà com el seu gos ja no tornarà mai més a veure aigua de la tassa del wàter.

Els americans, sempre al capdavant,els americans que van inventar el telèfon, el rifle, que han estat els primers d’arribar a la Lluna, i de comercialitzar els ninotets de Saddam Hussein amb la soga al coll; un cop més demostren la seva superioritat cultural administrant psicoactius a les mascotes.
Que el gos plora cada matí a les set perquè vol que et treguis a passejar? Cap problema, mitja de Motivan. Que el gat t’ha deixat sense mitges? Paroxetina. Que el canari no s’acaba el menjar i sempre canta quan vols escoltar les notícies de la una? Indubtablement, mig Prozac.
Són maneres de veure de les coses, però crec que tenim tantes coses a aprendre de la pàtria de Mike Tyson, que per molt que ens hi posem, trigarem molt a tenir a casa animals amb tant equilibri emocional.

2 comments Gener 12, 2007

11 de gener: AUTOAJUDEU-ME

La lectura és una de les experiències més edificants que pot arribar a tenir un ésser humà. Llegir ens amplia el vocabulari, ens dóna riquesa espiritual i a més, ens fa semblar intel·lectuals quan traiem el llibre a l’autobús.
Avui dia, el món editorial ens ofereix una gran quantitat d’opcions per a que ens puguem submergir en la lectura, i de tots els gèneres possibles, aquell que més beneficis reporta és el llibre d’autoajuda. Com que la paraula és una mica estranya i composta, l’he buscat al diccionari, i no hi surt…quina decepció, entre autoagressió i autoalarma, no hi surt la paraula que busquem. Per tant, ens haurem de formar el concepte a base de l’experiència, a l’estil de Hume.
Si mirem qualsevol aparador de llibreria, papereria o quiosc, trobarem multitut de llibres d’aquest gènere emergent, i en tenim també per a tots els gustos. Hi ha els de Bucay, m’encamta Bucay, en té un que es diu Cuentos para pensar, per tant, la primera conclusió que traiem de l’experiència és que només la seva lectura et permetrà pensar, per pensar, cal un conte de Bucay. Un altre que m’agrada molt Viure en parella, que dius, ja està bé que un llibre et condueixi per un tema tan espinós com la convivència amb l’altre, l’única pega és que és del Dr. Corbella, amb la cual cosa deduïm que vuire en parella significa divorciar-se unes quantes vegades i acabar casat amb la mallorquina que va guanyar el Premi Planeta.
Més títols, un tal Eric Fromm va escriure La por a la llibertat, perfecte, una altra conclusió, no és que aquest món sigui una selva, és que nosaltres som uns covards.
El llibre de la contradicció per excel·lència és Cómo escribir un bestseller, subtítulat, per a aspirants a John Grisham o Danielle Steel. Clar, un llibre sobre com escriure un bestseller hauria de ser un bestseller, per tant, segur que no és el llibre de capçalera de Dan Brown.
Un sobre feminisme, suposo, una tal Harriet Rubin ha tingut l’amabilitat d’escriure Maquiavelo para mujeres, és com El Quijote para niños, una versió retalladeta per a que el nostre curt enteniment femení sigui capaç d’assimilar la complexitat conceptual d’El Príncep. Gràcies Harriet.
Ja ho veieu, a través del llibre d’autoajuda podem arribar a desxifrar les claus de la felicitat pel mòdic preu de 10 cèntims d’euro la pàgina. I si a més, el que volem és disfressar-ho de literatura i intel·ligència emocional, només en cal pagar una miqueta més i comprar l’últim de Paulo Coelho.


Add comment Gener 12, 2007

Previous Posts


Autors

Anteriorment...

Arxius

Núvol de categories

Coses que em cabregen Coses que llegeixo pel món Coses que passen al món El Parnàs Filofricades General llibres

Blogroll

Flickr Photos

More Photos