Nuriade’s World

Avui és un d’aquells dies en què un maleeix internament haver de sortir de casa, més que res, perquè després de tres dies seguits de reunions familiara maratonianes, són pocs els afortunats que, al moment de vestir-se, poden cordar-se els pantalons a la primera.
I és que vivim el Nadal al voltant de la taula, amb els cosins, els tiets, els avis, els llagostins i els polvorons. No tenim altra forma de celebrar aquestes dates.

El dinar de Nadal es caracteritza per una taula llarguíssima amb més copes de les que podem arribar a utilitzar, amb les estovalles i els plats que només veiem en dies així i amb tota la familia que no veus gairebé mai. En aquestes circumstàncies les converses sempre giraran entorn els mateixos temes: si ets solter, et preguntaran quan et cases, si ets casat, et preguntaran quan tens pensat tenir criatures, i si tens criatures et preguntaran on els envies de colònies. Sembla que la concòrdia familiar passa per fer que els altres t’organitzin la vida entre torrada i torradab de paté, i sempre abans dels llagostins.
Una norma que planeja també sobre els dinars nadalencs és que l’amfitriona en qualsevol cas acabarà amb sentiment de culpa. Si no queda res als plats serà perquè n’ha fet poc, i si sobra de tot, serà perquè no era prou bo. I tu, que ja t’has tret el primer botó dels pantalons, i que t’has tret les sabates, perquè portes més de dues hores assegut a taula, penses…ànim! Que ara ve el corder.
Les sobres del dinar de Nadal, són, en principi, els plat fort del dinar de Sant Esteve, aquell dia que representa millor que cap l’esperit aprofitador dels catalans. De tota manera, no us enganyeu, ja no existeix cap casa on per dinar a Sant Esteve es tregui el que ha quedat del dia anterior, a ningú li posen a taula els llagostins freds, mig plat de sopa i quatre gambes pelades.
La única diferència entre Nadal i Sant Esteve és que el dia 26 estem la a les últimes pel que fa a capacitat social, i ja no ens fan gràcia els mateixos acudits, ens cou una mica més que la tieta ens pregunti quan ens casem i cada vegada que els cunyats obren la boca tenim ganes de tirar-los el pot sencer de la sal damunt els canalons.
Quan per fi arriba el dia 27, tal dia com avui, mentre busquem alguna cosa que no ens estrenyi gaire, ens prometem que anirem a canviar les olles que ens ha regalat l’àvia per un ipod, que és el que ens fa falta…però, tot i així, sabem que no serem del tot lliures fins al dia 7.

Demà dia 22 és el moment més emblemàtic de tot el Nadal, demà dia 22 és quan tot un país es troba enganxat a la ràdio o davant la tele, esperant que uns xiquets en uniforme diguin els números que els permetran no pensar mai més en l’hodra de posar el despertador. O, com a mínim, això és el que creuen.

La retransmissió del sorteig de la loteria nacional és l’esdeveniment amb més seguidors de la campanya de Nadal, cosa que demostra que no calen ni ballets, ni cantants, ni un decorat amb miralls, Ramón García i Juncal Rivero. Tu posa uns xiquets amb uniforme de marinerito de botons daurats, uns bombos enormes plens de boletes i ves fent cantar les criatures numerets i premis, èxit assegurat. Jo aconsellaria que el missatge de felicitació de Nadal del Rei es faci entre sèrie i sèrie de la loteria, tothom estaria més atent que en la franja habitual.
El que més m’agrada del sorteig de la loteria és la gent que està de públic en aquell auditori, i que porten amulets, els dècims, guirnaldes de Nadal…no deuen saber que mai a la vida li ha tocat la grossa a algú que estigui allà davant? Aquella sala està gafada, el millor és no anar-hi, però clar, també hi ha gent que sempre mira el festival d’eurovisió, sempre hi ha gent amb esperança.

És popularment sabut que la cantarella dels nens de Sanildefonso amb els números i el repetitiu Miiiiiiiiiil Euroooooooos pot arribar a ser més pesat que una cançó de Manà, però no per això deixarem de tenir demà com a banda sonora les boles i els nan, que no entenc per què s’han de deixar la gola per un sorteig.
I què me’n dieu dels cometaristes? Que són un exemple a seguir en quant a la difusió informativa. T’expliquen els noms dels nens, qui els ha fet enguany els uniformes, quants anys fa que no toca la grossa a Matalascañas, a quina hora exacta va sortir el número agraciat l’any anterior, i tota una sèrie de dades imprescindibles per seguir amb rigor el moment en que tus sueños juegan a la lotería.
La il·lusió es trenca totalment en el moment en què toquen dos cinquens a Sort…que justament no són els que vas comprar quan hi vas anar per Setmana Santa, i quan la grossa cau a Cienpozuelos. És llavors quan sospirem, abaixem el volum de la tele, o de la ràdio, i, mentre anem estripant el pilot de participacions que hem comprat ens diem a nosaltres mateixos: mentre hi hagi salut…

Queden només onze dies, i ara sí que l’ambient és cent per cent nadalenc, fins i tot comencem a notar als ossos l’alegria de les festes i ens envaeix la joia cada vegada que sentim una felicitació pel fil musical d’uns grans magatzems.
Perquè Nadal té una banda sonora, una filmografia, un costumari digne del de Joan Amades, un inventari complet de dites i refranys, i, evidentment, decoració exclusiva…nadal té de tot.

La banda sonora de les èpoques de Nadal són les anomenades nadales, que, per si algú encara no ho sap són aquelles cançonetes que parlen de neu, muntanyes, pastorets i nens rosats que estan a l’establia. Els elements que conformen una nadala es complementen, a més, amb veus infantils, sempre que sigui possible, i com a acompanyament musical una pandereta, cascabells i una zambomba (que tot i que tingui traducció catalana, la zambomba sempre serà la zambomba).
Instruments, si voleu, poc harmònics, i incapaços de produïr una melodia…però que mira que arriben a ser entranyables.
Tot i això, hi ha algunes normes a l’hora de cantar nadales que no es poden ometre pel bé de la nostra estabilitat auditiva. La primera i principal és no traduir-la mai. Val la pena que ens quedem amb la incògnita del que diu la lletra que haver de suportar segons quines versions: jingle bells és jingle bells i prou, no cal sentir campanitas, campanitas. Perquè si ens dediquem a revisar els clàssics…bé, la cosa és complicada. L’honorable traductor del Fum, Fum, Fum, conscient de que la mètrica i el ritme no permetien traducció digna amb Humo, Humo, Humo, va decidir, simplement, deixar-ho com estava, però, això sí, castellanitzar la pronunciació. Així és com va sorgir el popular Fun, Fun, Fun, que encara no sé quin significat té aquesta paraula en la llengua de Cervantes. Suposo que després d’aquesta experiència s’ha aturat la traducció massiva de cançons populars, perquè no m’imagino ningú cantant Ruiseñor que vas a Francia.
Per sort, a cap català ceballut s’ha dedicat a fer el procediment a la inversa, perquè a veure qui seria capaç de cantar Camini, camini, camini Maria la bruna. Sense afany de criticar, em semblaria estrany.
Així doncs, si voleu incloure al vostre repertori nadalenc alguna perla tipus Arri burret, penseu en les possibles conseqüències que podria tenir utilitzar per a finalitats festives el símbol del catalanisme.