Nuriade’s World

Evidentment, estem en dijous de ressaca electoral, no sé si ho havieu notat, però ara per ara, un cop hem anat a votar, els polítics comencen a fer sumes i restes, per veure com es reparteixen el govern. I aquí és on la política comença a manifestar-se en el seu estat més pur. I només voldria recordar-vos el que deia Grouxo Marx al respecte de la política, el gran Grouxo deia que la política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats.
De qualsevol manera, no us vull aborrir parlant de pactes de govern, escons, majories simples i absolutes, perquè en els dies que venen us en fareu un tip de sentir-ho. El que sí que voldria és cridar la vostra atenció sobre el munt de partits que es presenten a les eleccions, perquè, ja que els partits majoritaris no en fan cas, nosaltres, des d’aquí en voldríem fer un apunt.
I és que la gràcia de les eleccions és que es pot fer un partit de qualsevol cosa. A les generals, per exemple, es presenta el Partido de la Ley Natural, que porta dins el seu programa la implantació de la meditació i una cosa que ells anomenen Vuelo Yóguico…i no és una cosa per a descartar a la primera de canvi, perquè potser els debats al Parlament serien més tranquils i amens si els diputats es dediquessin a fer yoga des dels seus escons.
Una altra opció és la del partit antitaurí, que, poca broma, ha tret vots fins i tot a les Terres de l’Ebre, on no s’entèn una festa sense capllaçar un bou. L’opció del Partit Antitaurí és per plantejar-la amb més calma, perquè un cop erradicats els bous, per salvatges, potser giraran cap a altres animals vexats en ares de les festes populars, ja veurem si es poden continuar fent Els Tres Tombs, les festes de Sant Antoni, i fins quan podrem treure al carrer la Cucafera, que una legislatura és molt llarga, eh?
Però tenim també altres opcions, perquè … què me’n dieu dels Escons Insubmisos-Alternativa dels Demòcrates Descontents, poca broma, perquè han tret gairebé 7.000 vots, més o menys, com Mont-Roig i Ulldecona junts, això és per plantejar-s’ho.
Finalment, he de confessar que tinc, entre tots, un partit predilecte, que ha aconseguit 5.500 vots dels nostàlgics, com jo de temps millors, quan la tele encara es podia mirar, i és el Partit Obrer Socialista Internacionalista, que forma aquelles sigles que a tots ens alegren l’ànima quan, per qualsevol motiu diem allò de POSI!!! Amparo.

Bé, com que durant el programa d’avui parlarem extensament sobre la castanyada, dedicaré els minuts inicials del programa a reflexionar. Perquè demà hem de votar i bé val la pena pensar-hi. Així doncs, jo, com Centro Médico Roma, us convido a un minut de reflexió…
No ens enganyem, últimament, la manera més popularitzada de celebrar la Castanyada és a base de castanyes…i no parlo dels fruits secs precisament. El problema és que enguany, gràcies al President Maragall tenim una festa de Tots Sants molt sui generis…i ajuntem les festes populars amb les jornades electorals.
O sigui que, en conseqüència, no seran pocs els que demà constituïran les taules amb un subidón de mistel·la i castanya, els col·legis electorals oferiran panellets als esforçats votants que hi vagin abans de les deu del matí.
Potser hagués sigut bona idea posar urnes i paperetes als afters, per a fomentar el vot dels joves, que sembla que preferiran deixar la consciència votant a casa, com gairebé sempre.
En fi, no em vull allargar en aquest dia tan especial per no condicionar-vos ni treureus el dret a una jornada de descans de la campanya electoral, perquè us el mereixeu. Ja vindran dies i dies de sumes i restes de vots, escons, carteres de govern i seients al Parlament. Ara, per tant, concentrem-nos en coses més livianes, que ja vindran els maldecaps.
Només ens hauria de preocupar això tan estrany d’haver de menjar castanyes amb màniga curta. Us heu fixat com ha canviat amb els anys la figura de la castanyera? Abans, i segons corrobora la cançó, la castanyera era una senyora vestida de negre que torrava les castanyes com Marrameu, a la voreta del foc…bé, no sempre, he? Al meu poble es posava un senyor castanyer que torrava les castanyes dins un bidó rovellat i porava uns pantalons de xandall i una samarreta a l’imperio. Però de totes maneres, la figura de la castanyera s’ha perdut sense remei, potser perquè la pobra dona ha preferit marxar de viatge a Palma de Mallorca amb l’Imserso, perquè després de tota una vida treballant bé que es mereix jubilar-se.
En definitiva, castanyes, panellets, jerseis de màniga curta i paperetes per votar seran les protagonistes en les pròximes hores. Només esperem que no ens passi com a Marrameu Torracastanyes, i tot això no ens peti als morros.

Avui, dia 30 d’octubre, és l’ultima jornada de campanya electoral, jo, a hores d’ara ja tinc la sensació de que la campanya fa més d’un any que dura…no sé si perquè se m’han fet llargs aquests 15 dies, o perquè realment fa molt de temps que sento els mateixos missatges electorals repetits fins a la sacietat. L’únic que canvia és que ara es fan en un pabelló poliesportiu amb globus que cauen del sostre.
A dos dies de la jornada electoral, els missatges de campanya estan tan i tan repetits, tan explicats, glossats i demés sinònims, que ja no queda res nou a dir. Per això els nostres candidats a la presidència que, se la saben molt llarga, busquen altres fòrmules de que ens en recordem de que volen ser presidents, com si fos tan fàcil oblidar-se’n.
A hores d’ara, per tant, qualsevol excusa serveix, i això ens porta a obrir un diari qualsevol un diumenge i trobar-nos un reportatge molt edificant sobre les ulleres de vista que porten els candidats, amb la veu experta d’una especialista en la matèria. Clar, com no hem de trobar interessant els gustos dels presidenciables pel que fa a les òptiques?
És que, per casualitat, hi ha algun aspecte que ens faci decidir amb més facilitat el vot que la marca de rellotge que utilitza el candidat? O el nom de la barberia on es talla els cabells…aquell que en tingui? Per descomptat que no.
Jo, per exemple trobo que és totalment imprescindible saber si el futur president de la Generalitat ajuda en les feines de la casa, perquè ja se sap que els debats al parlament estan directament relacionats amb la capacitat que es tingui per separar la roba per colors quan es posa la rentadora. Per res del món voldríem un govern poc eficaç alhora de triar les sabates que es posa, a veure, hi ha coses que son imprescindibles a l’hora de ser president.
En definitiva, entre això i els accessos còsmics de creativitat publicitària, on un candidat es pot comparar amb un pot de Nocilla, crec que demà, que és jornada de reflexió, haurem de decidir-nos sobre si votem al que utilitza Bic Naranja o Bic Cristal.

De vegades els divendres poden arribar a ser pitjors que els dilluns, perquè davant la perspectiva de que s’està a punt de començar el cap de setmana les hores d’allarguen, i s’allarguen, i si a més, en un intent de trencar amb la rutina laboral de sopar en pijama i mirar la tele fins l’hora d’anar a dormir, s’ha sortit el dia anterior…bé, llavors no hi ha remei, el divendres es converteix en un suplici, gairebé una tortura.
Els romans van inventar els divendres i l’anomenaven Dies Veneris, el dia de Venus, i Venus era la deessa de l’amor, cosa que ens podria fer pensar que els romans no eren noctàmbuls, perquè si no de què? A més, el divendres estava calssificat dins dels dies Ne Fastos, separat eh? I ne fastos, vol dir dies que no són festa … l’evolució lingüística, va fer que nefast tigui un significat bastant més negatiu.
Una vegada dit això, suposo que ja haureu deduït que ahir no em vaig quedar precisament a mirar la tele en pijama, i que tinc la qüestió reflexiva una mica passada de voltes. Veieu? Això ho fan també els divendres, un es posa a donar-li voltes a les coses, per allò de matar el temps, i acaba arribant a les conclusions més estrambòtiques.
Per tant, si em deixeu, us faré un parell de recomanacions: primera, si us passa com a mi i teniu hiperactivitat mental els divendres al matí, dediqueu-vos a fer sudokus per Internet, perquè si no, tothom pensarà que esteu com una cabra…i tothom tindrà raó. I segona, ja que sortiu entre setmana, aprofiteu també els dies fastos, en concret, aquest dissabte, que gràcies a aquests canvis horaris que hem de fer dues vegades l’any, ens regala una hora de més per dedicar-la a examinar la fauna noctàmbula. Un animal en perill d’extinció per culpa de les obligacions laborals.

Ahir vam començar el compte enrera per a que finalitzi la campanya, aquells quinze dies en què uns senyors que són candidats i que van amb corbata es dediquen a abraçar criatures, fer dinars, sopars, passegen, van al mercat, al futbol … i un etcètera que no s’acaba mai.
Com que queda ja menys d’una setmana per a que anem a votar, avui és l’ultim dia en què es poden publicar els resultats dels sondejos. Es veu que els sondejos són molt importants, tan importants, que tothom en fa: el CIS, els partits polítics, els mitjans de comunicació, la portera de l’escala….
A més, els sondejos tenen una gran virtut quasi metafísica. Un sondeig no s’assemblarà mai a sí mateix, els resultats seran totalment diferents en funció del dia en què es facin, de les persones que formen part de la mostra i, sobretot de qui faci la pregunta i com. I això es reflexa en els resultats, curiosament, els sondejos sempre donen la resposta que un espera sentir…són la parella perfecta que et dirà exactament allò que esperes que et digui. O això, o els catalans som uns mentiders i unes veletes que canviem de pensament cada deu minuts…que tal com està el panorama també podria ser.
Si dediquem uns minuts a repassar els sondejos veurem com sempre coincideix la intenció del que fa l’enquesta amb el resultat: si la fa un partit polític, el resultat SEMPRE serà que el partit en qüestió puja en vots, en escons i en popularitat. Si la fa el CIS, el resultat serà que la participació és tan baixa i el vot està tan dispersat que el resultat no és significatiu, i que a més, un 55’46% de les dones enquestades porten els cabells tenyits. Si, en canvi la fa un mitjà de comunicació…bé, si la fa un mitjà de comunicació, segurament el resultat d’aquell dia serà el menys favorable al polític que tinguin de convidat. Ja se sap, els periodistes som mala raça.
Però a mi em sembla que el resultat més fiable seria el del sondeig fet per la portera que conclouria en que el resultat de les eleccions és que ningú té temps per anar a votar, que la participació serà baixíssima, i que el president de l’escala hauria d’arreglar el sostre d’uralita del pati de llums.
No voldria acabar sense preguntar-vos si a algú de vosaltres us han parat mai pel carrer per a fer-vos una enquesta electoral, perquè amb el munt de sondejos que es fan, si no han preguntat a 7 de cada deu electors, a mi no em surten els números.